“Ja no es pot escriure com Quim Monzó”

De plantes n'hi ha de moltes menes. Les que proposa Borja Bagunyà (Barcelona, 1982) són de creixement rizomàtic –“una mena d'heura amb amfetamines”– i formen un viver de tretze contes: Plantes d'interior (Empúries). D'interior, perquè “fan un salt cap al món” i recullen un conjunt de tensions socials contemporànies, i al mateix temps d'interior, perquè reflecteixen un microcosmos: “La planta d'interior és l'individu que creix i impugna l'espai racional, ordenat i arquitectònic, i dins l'individu, l'altra planta que creix és el llenguatge; les dues es desborden i posen en tensió els límits.”

Per reflectir aquesta tensió –que evidentment no troba solució– tots els contes parlen de fracassos i d'“impossibilitats de”. Per començar, Una vida exemplar, narra la història d'un gegant que creix fins a fer esclatar les parets del seu pis, però alhora “queda atrapat en la casa del llenguatge”, que malgrat les estrebades no s'ensorra.

El llenguatge també pot tenir conseqüències insospitades que Bagunyà explora. Només cal llegir No deixin de visitar-nos, en què una sèrie de veïns canvien el seu comportament per adaptar-lo a les suposades explicacions d'una guia turística. Aquí l'autor delata influència de la mirada “exotitzadora” del turista en una comunitat: “A partir del moment en què aquests personatges creuen que representen la idea de Catalunya, es posen a actuar segons allò que creuen que representen, i no es posen d'acord.”

El tercer conte, Deu ser la festa més gran a la qual has assistit mai, descriu una festa interminable que s'acaba convertint en una tortura. “La nostra societat ens allibera de totes les obligacions sempre que gaudim a fons, sinó et fan sentir culpable”, explica Bagunyà. El conte persegueix la problemàtica del desig, que passa inevitablement per la tensió amb l'alteritat: “El protagonista comença sentint un desig (ficar-se al llit amb l'Ariadna) i acaba dissolt en la massa i el buit de desig”. Aquest “pensar des de la ficció el sentit de la vida” –“en l'experiència pura, no en té”– també queda palès a Casa de Nines i a La perspectiva adequada, una crítica a la cultura del serial, que, segons Bagunyà, ha suplantat les ficcions literàries i cinematogràfiques com a espai en què l'individu es pensa a sí mateix. Què passa, però, quan algú que consumeix aquests serials s'hi troba representat? On és la frontera entre ficció i realitat? Tots els personatges de Plantes d'interior “estan negociant el sentit constantment, i només per moments arriben a capturar alguna veritat.”

El llibre es presenta com un recull de contes, però també es pot llegir com a novel·la, en tant que proposa un recorregut estilístic des del minimalisme del primer conte, d'estil “monzonià”, fins al darrer, més postmodern. Entremig hi ha les variacions que creixen en elements barrocs que “intenten fer esclatar alguna cosa” a través del llenguatge: “Agafo l'estètica del primer conte i la vaig impugnant des de dins mateix del conte; l'ordre del relat aguanta, com aguanta el primer pis en el cas del gegant, però el llenguatge cada cop va demanant més espai i això arriba a parasitar les notes a peu de pàgina dels darrers contes”.