La substància del fum

El traster és un concepte en què s'emmagatzema de manera caòtica i sense sistematització el bagatge de records, sentiment i obsessions personals a les quals es tracta de donar una coherència cultural (és la meva intenció en aquesta secció). També existeix un traster real (el meu) on es troben moltes representacions objectuals que donen cobertura a moltes de les novetats de les quals es parla des d'aquest espai (publicacions, peces d'art, joguines...). Vaja, un traster que serveix de decorat de les representacions periodístiques que celebro cada setmana per al meu delit i no sé si també el del lector.

El cas és que coincidint en la darrera tramesa de la temporada d'aquest quadern de cultura, el (meu) traster real s'ha socarrimat. Un lladre molt maldestre va provocar un incendi en intentar, amb una llança tèrmica, obrir les portes dels diferents trasters que es troben a tocar del meu. Va ser tan gamarús que després d'aplicar el foc al pany per rebentar-lo va intentar moure la maneta de la porta amb la seva mà. La cremada va ser de Déu i ajuda. A més, per poc que no s'ofega. Un veí va alertar els bombers. I el lladre de trasters va anar a l'hospital com a prèvia d'anar a cal jutge. Des d'El robobo de la jojoya, no havia vist una pel·lícula de lladres tan dolenta.

El resultat és que el contingut de molts dels trasters va quedar totalment cremat. Al meu no hi van arribar les flames, però sí una densa fumera que ha deixat ennegrit i amb un tuf de mil dimonis tot el material que hi tenia. Em diran supersticiós, doncs sí. La crema del traster em sembla una metàfora de tot. D'aquesta secció (tot és fum), de l'afany acumulador (res no és etern), d'aquest mateix suplement (que renaixerà de les seves cendres el setembre vinent). I sobretot, del moment cultural que estem vivint a Catalunya.

Els canvis als ajuntaments i la Generalitat, que han coincidit en una etapa de crisi que només sembla tenir com a solució la idea de retallada, ens fa pensar en quina direcció han d'anar les polítiques culturals. Fa massa temps que construïm trasters (necessaris, d'altra banda) per emmagatzemar la nostra cultura, i hem oblidat els trasters mentals, allà on es mouen les idees de manera immaterial.

El foc de la crisi econòmica ha cremat els trasters físics que passen per un replantejament del seu funcionament. L'època de les grans infraestructures ha deixat el llegat de les dificultats pressupostàries per omplir-les de contingut i per fer-les funcionar.

La cultura té l'avantatge, com el fum, que és etèria, però deixa impacte. En una època que tot sembla adquirir valor per la seva consistència matèrica i objectual, cal potenciar el món de les idees. Gràcies a Déu m'he adonat que els objectes es cremen però els trasters mentals (el pensament) sempre resisteixen el foc i el fum.