Moltes Barcelones

‘Todo sobre mi madre'

Un dels que van explotar Gaudí és Pedro Almodóvar a Todo sobre mi madre (1999). El mateix Riambau diu: “Si em dius un dels millors plans rodats a Barcelona, destacaria la Sagrada Família de Todo sobre mi madre; és un pla molt memorable”.Mirito Mirito també hi veu coses positives: “Hi ha pel·lícules molt poc ajustades a la realitat topogràfica de la ciutat, com Todo sobre mi madre, però que en donen una visió espectacular. El primer pla de la pel·lícula d'Almodóvar és impressionant, amb un moviment de grua des del Tibidabo cap a la ciutat. Fins i tot la manera de fer, d'agafar trossos de la ciutat i amalgamar-los l'un al costat de l'altre per crear una ciutat inventada, però que també és molt real”.A Conxita li va agradar “la visió que donava de la ciutat. A la presentació del rodatge, Almodóvar va parlar de la manera com veia Barcelona i la barreja de ciutats que li recordava. Al principi em va sorprendre, però després em va agradar l'opció que va triar per retratar Barcelona”.El contrapunt el posa Àlex Gorina: “No he entès mai l'alegria amb què es va rebre la Barcelona de Pedro Almodóvar a Todo sobre mi madre, que és una pel·lícula que m'agrada molt, i la ciutat li fa una funció determinada, però no és Barcelona, al meu parer.

Cineastes barcelonins

Fora d'aquests cineastes de gran renom internacional, també han destacat directors barcelonins i catalans; n'hi ha alguns també de molt coneguts. Carlos Losilla explica: “A mi la pel·lícula de Barcelona que més m'agrada és Bilbao (1978), de Bigas Luna, perquè dóna una perspectiva gairebé subterrània de la ciutat, però no dels baixos fons, sinó de la burgesia benestant, que amaga secrets inconfessables, però sempre domina la situació des de fa segles. A més, l'ambient claustrofòbic (el metro, els carrers...) mostra molt bé el que era la ciutat després del franquisme”.Mirito Torreiro destaca “pel·lícules com A tiro limpio (1963), de Francesc Pérez-Dolç. Mostrava una determinada Barcelona popular. Als anys seixanta, una sèrie de pel·lícules van inventar un catàleg d'una certa Barcelona. Això seria una reflexió a fer: no hi ha una sola Barcelona cinematogràfica. Carles Duran i altres membres de l'Escola de Barcelona parlen d'una Barcelona de la part alta, del carrer de Tusell i de la Diagonal cap amunt. També destacaria Tatuaje (1978), de Bigas Luna, que retrata justament l'altra Barcelona, la del barri xinès i la Rambla, fins i tot una Barcelona de llocs que ja no existeixen”. En general, Torreiro opina que “el cinema català ha reflectit Barcelona amb molta cura, n'han mostrat totes les varietats. Pel·lícules com La ciudad de los prodigios, La verdad sobre el caso Savolta i La febre d'or han anat mostrant retalls de la ciutat. Hi ha una pel·lícula molt interessant, Inconscientes (2004), de Joaquim Oristrell, que parla d'una altra realitat que cap altra pel·lícula ha tractat: prostíbuls, llocs on la burgesia anava a fumar opi, el rodatge de les primeres pel·lícules pornogràfiques a la ciutat... Tambè destacaria Susanna, d'Antonio Chavarrías, o Francesc Betriu amb Furia española”. Paco Betriu, afegeix, “és un director molt interessant en aquest sentit. Si hi ha un director que ha fet de la reapropiació de la ciutat el fil conductor d'una part important de la seva filmografia és Paco Betriu. Sobretot el barri xinès: Sinatra, Mónica del Raval...”.Esteve Riambau destaca, dels anys seixanta, “una pel·lícula de Carles Duran que es diu Cada vez que, que és un excel·lent document de la Barcelona de l'època: el passeig de Gràcia, l'Eixample, el Bocaccio, els llocs de moda...”. I Jaume Figueras va més anys enrere quan diu que “la pel·lícula que millor ha retratat Barcelona, la dels anys cinquanta, evidentment, és Apartado de correos 1001, de Julio Salvador (1950). T'adones quan la mires de com era realment la Barcelona de l'època, des del paisatge urbà fins al paisatge humà”.Jordi Costa també va als seixanta i al cinema de sèrie B. “El castillo de Fu Manchú (1969), de Jesús Franco, fa una excentricitat; converteix el parc Güell en el temple de Fu Manchú. Quan la vaig veure de petit, em va semblar horrible, una cutrada, perquè reconeixia el parc Güell, i això trencava qualsevol versemblança. Però de gran em va agradar, trobo que és una manera molt imaginativa de reformular un context que forma part del teu paisatge quotidià. Es crea una geografia totalment incoherent, improbable, imaginària. A més, reivindicar Gaudí com a paisatge de sèrie B em sembla interessant”També aposta per dos documentals de la darrera dècada: “Hi ha dues pel·lícules que expliquen molt bé Barcelona i les transformacions que ha viscut: En construcción (2001), de José Luis Guerin, i De nens (2003), de Joaquim Jordà. És un programa doble perfecte per entendre la violència que hi ha darrere de la redefinició de la ciutat”.Conxita Casanova, que dirigeix el programa Va de cine de Ràdio 4, fa la llista més exhaustiva de totes: “Hi ha tota una sèrie de documentals que retraten molt bé la ciutat, com Un instante en la vida ajena (2003), sobre la Madronita Andreu, dirigit per José Luis López-Linares; Barcelona, abans que el temps ho esborri (2011), de Mireia Ros, i La Casita Blanca (2002), de Carles Balagué. També destacaria directors com ara Francesc Ballmunt; Antoni Ribas; Jordi Cadena; José Antonio de la Loma, que retratava la Barcelona més marginal; Rovira Beleta; les pel·lícules de Vicente Aranda, sobretot les adaptacions que va fer de Juan Marsé... I Últimas tardes con Teresa (1984) de Gonzalo Herralde, director també d'El asesino de Pedralbes (1980). Potser en trobes més. A mi particularment m'agrada La plaça del Diamant (2010), de Betriu, un retrat de Gràcia, d'una Barcelona que em resulta molt pròxima”.I continua: “Si hem de buscar un retratista de Barcelona, sens dubte seria Ventura Pons. Seria injust negar-li. Hi ha una pel·lícula, Menja d'amor (2002), que per mi retratava la ciutat d'una manera que particularment m'agradava”. I encara afegeix En la ciudad (2003), de Cesc Gay; Lo mejor de mí (2007), de Roser Aguilar; El triunfo (2008), de Mireia Ros;El crimen del cine Oriente (1997); Bullying (2009), del Josetxo San Mateo, i el retrat molt sòrdid que fa El idioma imposible (2008), de Rodrigo Rodero, amb Andrés Gertrudix.Imma Merino destaca dues pel·lícules més. La primera és Petit indi (2009), perquè “retrata una de les Barcelones no mostrades, als barris, on deixa de ser ciutat i es va convertint en terreny de ningú. Marc Recha té una gran sensibilitat per filmar els paisatges. És una gran aportació”. L'altra és A través del Carmel (2009), de Claudio Zulian, “un pla seqüència d'una hora i mitja que va de baix a dalt del Carmel. És una pel·lícula visualment molt fascinant i amb una voluntat sociològica de mostrar la gent del barri”.De tota manera, i malgrat aquesta exhaustiva llista que recollim íntegrament a internet, Imma Merino creu que “a Barcelona hi falten ficcions poderoses que la retratin. Se'n podria treure molt més partit visual”.