Cultura

Romànic, meu o teu?

Els especialistes desaconsellen rotundament mantenir el debat sobre el retorn de les obres de les esglésies del Pirineu per raons de seguretat i conservació

J. Perelada: “No renunciarem mai al nostre patrimoni, legítimament ens pertany”
La tecnologia fa innecessari el retorn, ja que es poden fer còpies perfectes, diuen els experts

Barcelona. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Milers de persones vingudes d'arreu omplen cada dia les sales que custodien la col·lecció d'art romànic més famosa del món, unes sales noves de trinca que fan lluir més que mai les joies de l'art medieval català. Vall de Boí. Vuit esglésies i una ermita romàniques..., decorades amb algunes còpies de les joies que aviat en farà 100 que van perdre. D'ençà que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, l'any 2000, han multiplicat per dos el nombre de visitants anuals, fins arribar als 130.000, generant així una riquesa reconfortant per als habitants d'aquest racó del Pirineu –estació d'esquí al marge–. Tothom content? Sí i no.

Al MNAC, l'entusiasme els desborda perquè les noves instal·lacions del romànic, que es van inaugurar al juny, fan un goig revelador. A la Vall de Boí, continuen somiant amb el retorn de les seves obres, el retorn del seu estimat pantocràtor de Sant Climent de Taüll, que fa un segle uns senyors de Barcelona van arrencar per impedir que uns altres senyors, en aquest cas americans, s'ho emportessin tot als museus del seu país.

“No renunciarem mai al nostre patrimoni, legítimament ens pertany. Serà una lluita llarga i difícil, però no defallirem. Un dia l'acabarem guanyant, segur”, proclama tot ferm l'alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada. A parer seu, i desafiant l'opinió majoritària dels especialistes, ja no queden arguments per defensar la permanència de les obres romàniques al MNAC: “No hi ha ni arguments de seguretat ni de conservació. No nego que algunes obres sí que seria perillós transportar-les, però la majoria no”. I què suposaria per a la vall recuperar aquest patrimoni? “Un plus per atreure molts més turistes. Tenir el pantocràtor aquí seria brutal”. Així i tot, Perelada mai no ha presentat una reclamació formal de les peces. I, que quedi clar, manté unes relacions “esplèndides, des de sempre” amb el MNAC.

Té sentit recuperar aquest vell debat al segle XXI? Per alguns, serà el gran debat del segle XXI, abanderat simbòlicament per una Grècia carregada de sòlids arguments quan reclama insistentment al British Museum la devolució dels marbres del Partenó. De qui és el patrimoni? Meu o teu? Per a la majoria d'especialistes, en el cas del romànic català, la discussió no té cap raó de ser i és més política que historiogràfica. “Seria ridícul treure les obres del MNAC per dur-les al seu lloc d'origen”, apunta l'historiador Antoni Pladevall. “Ens quedaríem sense museu i, encara molt pitjor, qui garantiria a partir d'aquell moment la seguretat d'aquestes obres?”, diu.

Francesca Español, una altra eminent medievalista, professora d'història de l'art de la UB i presidenta dels Amics de l'Art Romànic, diu que entén la posició de la gent del territori –“a la Vall de Boí han fet compatible la natura amb la cultura i això els ha permès viure allà i no haver-ne de marxar: les persones són el més important”–, però com a especialista no admet ni un sol matís: “Les obres no estaran enlloc més tan protegides com al museu”. En el cas de les pintures murals, a més, són tan i tan delicades, tan i tan febles, que una nova arrencada podria tenir conseqüències fatals.

“El debat és anacrònic, sobretot si tenim en compte que les noves tecnologies fan innecessari el retorn”, explica Español, i posa com a exemple la innovadora solució que s'ha aplicat per restituir les pintures de Santa Maria de Mur. Les originals són al Museum of Fine Arts de Boston perquè l'any 1919 el rector de l'església les va vendre per 5.000 pessetes a l'empresari barceloní Lluís Plandiura, qui poc després les va enviar al museu americà a canvi de 92.000 dòlars. Històries truculentes al marge –el cas de Mur va desencadenar la campanya d'arrencada i el trasllat a Barcelona de les pintures de les esglésies del Pirineu–, des del 2008 es pot apreciar a l'església de Santa Maria de Mur una rèplica exacta de les seves pintures originals, una calcomania espectacular creada amb una tècnica fotogràfica avançada, de tal manera que és pràcticament impossible distingir-la de l'obra autèntica.

Un altre argument de pes contrari a la devolució de les peces romàniques el dóna Manuel Castiñeiras, medievalista de prestigi internacional i excap de la col·lecció d'art romànic del MNAC. “Algunes experiències de retorn han estat del tot decebedores”, emfasitza. A l'Aragó, hi ha casos fins i tot dramàtics: obres que s'han fet malbé perquè les condicions climàtiques no eren les adients. Més a prop nostre, Castiñeiras posa l'exemple de les pintures de Santa Coloma d'Andorra. Als anys trenta, el Bisbat d'Urgell les va vendre al baró alemany Cassel von Doorn, d'origen jueu. Els nazis les van confiscar i, en acabar la guerra, les pintures van passar a formar part del fons artístic dels museus de Berlín. Finalment, el 2007, i després d'un llarg serial de demandes i negociacions, el Principat d'Andorra les va adquirir al govern alemany per 4,5 milions d'euros. Una autèntica fortuna per recuperar unes obres que no s'han pogut tornar a emplaçar al seu lloc original perquè, després de tantes vicissituds, ja no encaixen a l'absis. Des de fa anys, les pintures de Santa Coloma reposen en un magatzem. Un magatzem andorrà, això sí.

“S'ha d'anar molt en compte. Retornar les obres que avui són al MNAC seria una decisió inconscient i molt negativa. Amb quin objectiu? Per oferir un pla d'oci més per a la gent que esquia? Barcelona les va pagar i les va salvar. És molt difícil tornar enrere”, subratlla Castiñeiras, defensor, com tants altres experts, de no obrir debats sobre “això és meu i això és teu”. “Si les pintures de Taüll estiguessin a França, sí que podríem fer un discurs de reclamació. Però és que estem parlant d'unes obres que no han marxat del territori, no han marxat de Catalunya”, sentencia.

Salvar, una paraula clau en tota aquesta qüestió. “Sempre dic el mateix: si no se les haguessin endut fa 100 anys, avui no en tindríem ni un tros”, exclama Joan F. Cabestany, doctor en història medieval i director del Centre d'Art Romànic Català (ARCAT). Així i tot, el debat sobre la devolució és obert i, segons Xavier Barral, historiador de l'art i exdirector del MNAC, constata la grandesa de l'art: “La gent de la terra el reclama perquè és la seva identitat”. Ara bé, dit això, Barral els convida a canviar de mentalitat, a canviar-la i a obrir-la: “Trobo absurd que les esglésies demanin avui pintura romànica, el que haurien de voler és pintura contemporània”.

Operació de salvaguarda

El 30 d'agost del 1907, una expedició impulsada per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i encapçalada per Josep Puig i Cadafalch va iniciar un viatge llegendari en terres pirinenques. La seva missió, científica, era fotografiar i analitzar amb detall els tresors ocults a les esglésies romàniques de la Vall d'Aran, la Vall de Boí i la Ribagorça. Puig i Cadafalch i el seu equip van ser els pioners de la descoberta del romànic (tot i que no es pot passar per alt que Lluís Domènech i Montaner havia fet una primera excursió iniciàtica tres anys abans, el 1904, però va ser menys ambiciós que el seu deixeble, Puig i Cadafalch), del qual de seguida van fer una àmplia divulgació que va culminar en la internacionalització de la pintura mural i l'escultura en talla medieval. Aquesta obsessió per difondre el patrimoni artístic català va tenir, però, una greu conseqüència inesperada: la venda massiva de pintures a col·leccions privades. La Junta de Museus va impedir que l'èxode fos més gran i del 1919 al 1923 va dur a terme la campanya d'arrencada i trasllat de les obres a Barcelona. 400 metres quadrats de pintura mural de 10 esglésies del Pirineu van deixar per sempre més (?) el seu context original.

L'església de l'Assumpció de Cóll, ara sí

Aquest estiu no es podrà visitar l'església de l'Assumpció de Cóll, una de les nou que integren el Conjunt Romànic de la Vall de Boí i l'única que encara no s'ha restaurat. L'únic que es va fer, als anys setanta, és una petita intervenció a la coberta. El juliol i l'agost eren els dos únics mesos de l'any que s'obria al públic, i només un dia a la setmana perquè no estava en condicions d'acollir gaires visitants. Sembla que, finalment, a la tardor començaran les obres de restauració integral d'aquest temple, uns treballs que arribaran onze anys després de la declaració de Patrimoni de la Humanitat. Les obres es finançaran a través del programa Romànic Obert, una iniciativa conjunta de la Generalitat i l'Obra Social La Caixa per restaurar, estudiar i divulgar 77 monuments de tot el territori. Les accions d'aquest programa van començar el 2008 i s'allargaran fins al 2013. En el cas de la Vall de Boí, a més de l'església de Cóll, hi ha previstes obres de millora a altres temples del conjunt, per un import total de més d'un milió d'euros.

Cal revisar la idea que tot el romànic és meravellós

Associat amb els orígens nacionals del país, el romànic és intocable. Aquestes connotacions mítiques han arribat a fer enaltir en excés, creuen els experts, un patrimoni desigual en valor artístic. “En el romànic català hi ha coses molt dolentes i coses molt importants. Ripoll no té comparació, Sant Climent de Taüll no té comparació. Però no tot el romànic és tan meravellós, cosa que sí que predica el discurs oficial”, considera Francesca Español. Xavier Barral és més radical: “El sobrevalorem. El romànic no és el període de l'art català que ha irradiat més a fora. Venerem unes esglésies de poble, perdudes al Pirineu, lluny dels centres de poder de l'època”. Ara bé, en aquest pla de reivindicació del romànic hi ha contradiccions tan incomprensibles com que el museu que atresora la segona col·lecció d'obres més important del país, l'Episcopal de Vic, sigui un gran desconegut. A l'any només el visiten entre 25.000 i 35.000 persones. “Hem cuidat molt els edificis romànics i hem descuidat massa els seus interiors”, lamenta Josep M. Riba, el director del museu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.