Barcelona. Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Milers de persones vingudes d'arreu omplen cada dia les sales que custodien la col·lecció d'art romànic més famosa del món, unes sales noves de trinca que fan lluir més que mai les joies de l'art medieval català. Vall de Boí. Vuit esglésies i una ermita romàniques..., decorades amb algunes còpies de les joies que aviat en farà 100 que van perdre. D'ençà que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, l'any 2000, han multiplicat per dos el nombre de visitants anuals, fins arribar als 130.000, generant així una riquesa reconfortant per als habitants d'aquest racó del Pirineu –estació d'esquí al marge–. Tothom content? Sí i no.

Al MNAC, l'entusiasme els desborda perquè les noves instal·lacions del romànic, que es van inaugurar al juny, fan un goig revelador. A la Vall de Boí, continuen somiant amb el retorn de les seves obres, el retorn del seu estimat pantocràtor de Sant Climent de Taüll, que fa un segle uns senyors de Barcelona van arrencar per impedir que uns altres senyors, en aquest cas americans, s'ho emportessin tot als museus del seu país.

“No renunciarem mai al nostre patrimoni, legítimament ens pertany. Serà una lluita llarga i difícil, però no defallirem. Un dia l'acabarem guanyant, segur”, proclama tot ferm l'alcalde de la Vall de Boí, Joan Perelada. A parer seu, i desafiant l'opinió majoritària dels especialistes, ja no queden arguments per defensar la permanència de les obres romàniques al MNAC: “No hi ha ni arguments de seguretat ni de conservació. No nego que algunes obres sí que seria perillós transportar-les, però la majoria no”. I què suposaria per a la vall recuperar aquest patrimoni? “Un plus per atreure molts més turistes. Tenir el pantocràtor aquí seria brutal”. Així i tot, Perelada mai no ha presentat una reclamació formal de les peces. I, que quedi clar, manté unes relacions “esplèndides, des de sempre” amb el MNAC.

Té sentit recuperar aquest vell debat al segle XXI? Per alguns, serà el gran debat del segle XXI, abanderat simbòlicament per una Grècia carregada de sòlids arguments quan reclama insistentment al British Museum la devolució dels marbres del Partenó. De qui és el patrimoni? Meu o teu? Per a la majoria d'especialistes, en el cas del romànic català, la discussió no té cap raó de ser i és més política que historiogràfica. “Seria ridícul treure les obres del MNAC per dur-les al seu lloc d'origen”, apunta l'historiador Antoni Pladevall. “Ens quedaríem sense museu i, encara molt pitjor, qui garantiria a partir d'aquell moment la seguretat d'aquestes obres?”, diu.

Francesca Español, una altra eminent medievalista, professora d'història de l'art de la UB i presidenta dels Amics de l'Art Romànic, diu que entén la posició de la gent del territori –“a la Vall de Boí han fet compatible la natura amb la cultura i això els ha permès viure allà i no haver-ne de marxar: les persones són el més important”–, però com a especialista no admet ni un sol matís: “Les obres no estaran enlloc més tan protegides com al museu”. En el cas de les pintures murals, a més, són tan i tan delicades, tan i tan febles, que una nova arrencada podria tenir conseqüències fatals.

“El debat és anacrònic, sobretot si tenim en compte que les noves tecnologies fan innecessari el retorn”, explica Español, i posa com a exemple la innovadora solució que s'ha aplicat per restituir les pintures de Santa Maria de Mur. Les originals són al Museum of Fine Arts de Boston perquè l'any 1919 el rector de l'església les va vendre per 5.000 pessetes a l'empresari barceloní Lluís Plandiura, qui poc després les va enviar al museu americà a canvi de 92.000 dòlars. Històries truculentes al marge –el cas de Mur va desencadenar la campanya d'arrencada i el trasllat a Barcelona de les pintures de les esglésies del Pirineu–, des del 2008 es pot apreciar a l'església de Santa Maria de Mur una rèplica exacta de les seves pintures originals, una calcomania espectacular creada amb una tècnica fotogràfica avançada, de tal manera que és pràcticament impossible distingir-la de l'obra autèntica.

Un altre argument de pes contrari a la devolució de les peces romàniques el dóna Manuel Castiñeiras, medievalista de prestigi internacional i excap de la col·lecció d'art romànic del MNAC. “Algunes experiències de retorn han estat del tot decebedores”, emfasitza. A l'Aragó, hi ha casos fins i tot dramàtics: obres que s'han fet malbé perquè les condicions climàtiques no eren les adients. Més a prop nostre, Castiñeiras posa l'exemple de les pintures de Santa Coloma d'Andorra. Als anys trenta, el Bisbat d'Urgell les va vendre al baró alemany Cassel von Doorn, d'origen jueu. Els nazis les van confiscar i, en acabar la guerra, les pintures van passar a formar part del fons artístic dels museus de Berlín. Finalment, el 2007, i després d'un llarg serial de demandes i negociacions, el Principat d'Andorra les va adquirir al govern alemany per 4,5 milions d'euros. Una autèntica fortuna per recuperar unes obres que no s'han pogut tornar a emplaçar al seu lloc original perquè, després de tantes vicissituds, ja no encaixen a l'absis. Des de fa anys, les pintures de Santa Coloma reposen en un magatzem. Un magatzem andorrà, això sí.

“S'ha d'anar molt en compte. Retornar les obres que avui són al MNAC seria una decisió inconscient i molt negativa. Amb quin objectiu? Per oferir un pla d'oci més per a la gent que esquia? Barcelona les va pagar i les va salvar. És molt difícil tornar enrere”, subratlla Castiñeiras, defensor, com tants altres experts, de no obrir debats sobre “això és meu i això és teu”. “Si les pintures de Taüll estiguessin a França, sí que podríem fer un discurs de reclamació. Però és que estem parlant d'unes obres que no han marxat del territori, no han marxat de Catalunya”, sentencia.

Salvar, una paraula clau en tota aquesta qüestió. “Sempre dic el mateix: si no se les haguessin endut fa 100 anys, avui no en tindríem ni un tros”, exclama Joan F. Cabestany, doctor en història medieval i director del Centre d'Art Romànic Català (ARCAT). Així i tot, el debat sobre la devolució és obert i, segons Xavier Barral, historiador de l'art i exdirector del MNAC, constata la grandesa de l'art: “La gent de la terra el reclama perquè és la seva identitat”. Ara bé, dit això, Barral els convida a canviar de mentalitat, a canviar-la i a obrir-la: “Trobo absurd que les esglésies demanin avui pintura romànica, el que haurien de voler és pintura contemporània”.