Me'n falten, de paraules, primer per descriure amb tota la cruesa la reacció del públic de Cap Roig, entre fredor i estupefacció, en entomar els quatre temes amb què el va obsequiar el duet Nacho Umbert y La Compañía, com a teloner dels Antònia Font. Hi devia anar enganyat a Cap Roig, primera pel format, que no és precisament per acollir una proposta intimista, i segona perquè només així s'explica que cantés frases com “dices que tu jefe, egocéntrico hijoputa y arrogante” o “del mamón del galerista con su Jaguar a la vista”, davant un auditori com el de Cap Roig en què hi ha molt de jefe i algun galerista entre el públic. Quan Umbert va anunciar que acabava, una remor d'exclamacions d'alleujament –i no exagero– es va escampar per la grada, sobretot després d'interpretar Colorete y quitasueño, que concentra tots els tòpics haguts i per haver sobre l'assetjament a l'escola vinculat a l'homosexualitat. Tema amb inici prosaic: “Niño marica...”. Es va endur tanta pau com en va deixar.

Me'n falten, de paraules, també, per descriure com va xalar el públic, al qual li va costar una mica de refer-se, amb Antònia Font, les gairebé dues hores i mitja posteriors. El conjunt mallorquí, que aquest estiu sembla que té el do de la ubiqüitat com Manel, Sílvia Pérez Cruz i Andrea Motis, venia a presentar Lamparetes (Robot Innocent, 2011). Els onze primers temes que van interpretar gairebé d'una tirada, com si no hi fóssim, i deixant anar només de tant en tant un “gracis”, pertanyien a aquest disc. Se'n van deixar ben pocs, i van reservar Calgary 88 per als bisos. Una hora i quart i tretze temes després van convidar el públic a prendre part activa en el concert i van explicar que havien anat a fer “una banyota a la Banyera de la Russa”, piscina natural que es troba al peu d'un penya-segat del cap Roig. L'aigua hi és congelada.

Van caure temes de Taxi (2004), Alegria (2002), Batiscafo Katiuscas (2006) i algun d'A Rússia (2001), mentre el públic s'anava escalfant, i van acabar amb un contundent Astronauta rimador i el ja esmentat Calgary 88. Per fer fora la gent, encara meravellada, van recórrer a Modern Talking, un dispendi tenint tant a mà Nacho Umbert i unes cadires criminals.