Recordo que a l'humorista Capri li agradava ironitzar sobre l'enorme quantitat de gent que té la necessitat de sortir de les ciutats a l'agost, precisament quan s'hi està més tranquil. Les caravanes i la contaminació acústica es traslladen a petits poblets on la resta de l'any viuen del silenci. La gent fuig buscant la calma i, en el mateix acte de fer-ho, torna a crear soroll. Com es pot trobar la tranquil·litat enlloc si ens encarreguem de trencar-la?

Silenci. No tothom sap viure en silenci. Em deia Enrique Bunbury que la seva música no naixia mentre pensava en una altra, sinó que emergia del silenci. La música, si agrada, no deixa crear cap altra música, sinó que enganxa. Dirigeix el cervell cap a un so. El soroll, en canvi, es multiplica, i si volem lluitar-hi en contra busquem música. Quantes vegades no ens hem trobat perseguint una melodia al cap –o a l'equip de so– per desfer-nos d'un martell del veí?

La música busca l'harmonia. La resta hauria de ser, com escriu Shakespeare al final de Hamlet, silenci. Però no ho és. La contaminació acústica és arreu, ja sigui a casa per culpa dels desastrosos altaveus de la televisió, ja sigui al carrer per culpa de la terriblement inharmònica combinació de motors dels vehicles que no deixen de passar pel costat nostre. Tots aquests sons artificials colpegen l'oïda, i les conseqüències, imperceptibles per un mateix, hi són: irritabilitat, nerviosisme. En canvi, els sons naturals, per molt alts que siguin, mai fan mal a l'oïda.

Jo, com tothom que es vol preuar de bon melòman, sóc un fan del silenci. I per això aquests dies em recloc a Albarca, un poble de quinze cases sense ni una sola botiga, al Priorat, al peu de la serra del Montsant i a la vora d'Ulldemolins, la capital de la Vall del Silenci. Però no només ho faig a l'agost. Necessito el silenci tot l'any. Potser perquè la música és la meva vida i la resta –i això ho escrivien Els Pets– és només soroll.