Que la Dharma mai ha estat el mateix sense l'Esteve Fortuny és un fet, i no parlo de qualitat artística, sinó de sentiments. En un grup on tots menys un són germans, és evident que la desaparició d'un membre és especialment dolorosa, i segurament es fa impossible no recordar-lo en cadascun dels concerts que ha celebrat la veterana formació de rock català. I ja són 35 anys els que tenen de carrera.

Però ni el mateix Esteve voldria que la seva banda acabés devorada pel seu propi passat. Per això els seus germans Joan, Josep, Lluís, Maria i l'amic (quasi germà també) Carles han intentat durant un parell de dècades i mitja, des d'aquell maleït 19 d'agost de 1986, obrir-se camins més enllà de l'original jazz-rock barrejat amb música tradicional catalana. La Dharma s'ha buscat de nou en el món de les mixtures africanes, han triomfat en festivals de música ètnica de diversos racons de món, també han provat sort en viaranys més jazzístics i rockers. De vegades se n'han sortit millor, d'altres pitjor: però mai han perdut la base, la identitat. Una sonoritat única que els distingeix immediatament de qualsevol altra banda, i aquesta es deu en gran part al que va ser inspirador, compositor, investigador musical, guitarrista i arranjador de la banda: l'Esteve.

Els de la Dharma estan preparant un homenatge l'octubre. Ells no necessiten fer-los, ja l'homenatgen dia a dia a casa, amb els discos o en els concerts. Però lamenten que a nivell públic, des de mitjans fins a llibres, webs o des de qualsevol altra mena de lloc de divulgació musical, no es recordi la importància de la seva figura. Tenen raó. El seu llegat és molt més que un sac de cançons, és el d'una actitud artística exemplar, el d'un músic que va saber connectar amb professionalitat i genialitat els corrents musicals contemporanis del moment per fondre'ls amb les melodies d'arrel autòctona. Sense renunciar a la seva personalitat.