Les gales de ballet fan més por que una pedregada. Són com un coitus interruptus: fragments espigolats d'aquí i d'allà que impedeixen als ballarins ficar-se en un paper, donar-hi vida. El resultat sol ser un poti-poti mal cosit que no arriba enlloc. Lluny d'això, el programa que Ricardo Cue va dirigir a Cap Roig va superar de llarg la frustració inherent al format gala amb uns focs d'artifici constants de virtuosisme i talent. Per començar, Cue va reunir un ventall de primeres figures que amb prou feines es poden veure a Catalunya. Un exemple: la russa Evgenia Obraztsova, del Ballet Mariinski. Els que hagin vist Muñecas rusas (C. Klapisch, 2005) recordaran aquella ballarina amb cara d'àngel que enamora un dels tècnics del teatre. Encara millor, Obraztsova és una de les protagonistes de Ballerina (B. Normand, 2008), un documental que segueix el dia a dia de l'Acadèmia Vaganova de Sant Petersburg. Doncs bé, a Cap Roig Obraztsova va ballar fragments de Romeu i Julieta i La Ventafocs amb un sentiment i expressió tals, tensant fins a l'extrem un cos vaporós i sorprenentment obedient, que era la puresa i l'harmonia personificades. La dansa es fonia en els seus moviments deixant fluir la màgia d'aquest art en el seu vessant més volàtil i preciós. La seva dolçor contrastava amb la interpretació enèrgica i captivadora de l'esquer de la gala, Tamara Rojo. La primera ballarina del Royal Ballet va demostrar que s'ha recuperat del tot de la seva lesió al peu i va regalar al públic uns relevés en attitude eterns a La esmeralda, una peça que executa –amb la pandereta a la mà– amb una seguretat i destresa fora mida, al costat d'un vigorós Iain Mackay. Es pot dir que Rojo es va fer perdonar amb escreix les dues anul·lacions anteriors al festival per culpa de l'esmentada lesió.

El públic es va quedar embadalit amb la parella Dorothée Gilbert i Alessio Carbone (étoile i primer ballarí de l'Òpera de París) que van il·luminar el Txaikovski pas de deux. Gilbert va fer un solo d'Alles Walzer, de Renato Zanella, que desconstrueix l'“un, dos, tres” del vals per introduir tempos insospitats que casen amb moviments de tempteig i assaig: piqués a càmera lenta i altres provatures per l'estil. L'estampa d'una nit rodona.