En el concert final del premi Maria Canals d'enguany va causar impressió la gran capacitat tècnica i expressiva d'un jove pianista polonès de 22 anys, Mateusz Borowiak, com vam poder reflectir en la crítica publicada en aquest diari l'1 d'abril. Ara vam viatjar fins a Camprodon per verificar si aquella bona sensació es confirmava en un recital individual. El mateix Borowiak, en recordar-li la seva actuació al Palau de la Música, ens va dir: “És que en aquella final hi havia molta energia.” Borowiak ens va oferir un programa no gaire usual. Va començar amb una de les sonates de viatge de Mozart. La KV 311, acabada a Mannheim el novembre de 1777 en el decurs del seu llarg viatge a París. Mozart, que fins a les darreres sonates no va utilitzar el pianoforte, devia compondre aquesta sonata per a un determinat tipus de clave que potenciava l'expressió en les dinàmiques més que no pas en l'aprofundiment. En certs moments, per la interpretació virtuosa de Borowiak, ens va semblar com si toqués Scarlatti. El treball d'investigació de l'intèrpret era notable, ja que, per exemple, al final del segon moviment va fer un crescendo amb un acurat pedal que ens va obrir un món sonor insòlit. I de la resta, a l'hora que un detallisme extrem, ens en va donar una versió quasi orquestral amb un gavadal de recursos que no s'acostumen a sentir en la interpretació canònica d'aquesta sonata. La va seguir un enlluernador Impromptu núm. 3, de Franz Schubert. Va continuar amb el número 4 i quatre masurques de Chopin, dites de manera més aviat interioritzada. Va extreure de la Triana,d'Albéniz, efectes inoïts en detriment d'una línea expressiva en algun moment embrollada i se'ns va posar a la butxaca amb la primera propina, el Scherzo núm. 3 op.39, de Chopin. Hi va afegir encara una masurca sensible de collita pròpia.