“L'art sense uns valors humans profunds no m'interessa.” Així ho expressava Josep Grau-Garriga fa unes setmanes a Maria Palau, en una entrevista que l'artista va concedir a aquest diari durant les seves vacances a Barcelona. Poc després, al seu retorn a la localitat de Saint-Mathurin-sur-Loire, prop d'Angers, on residia, l'artista va patir un ictus hemorràgic i va haver de ser ingressat a l'hospital d'Angers. El creador no va poder superar l'atac i va morir ahir, als 82 anys.

Compromès amb l'art fins a les últimes conseqüències i treballador incansable, Grau-Garriga ha estat l'indubtable renovador de l'art tèxtil i del tapís a Catalunya. I des d'aquí, en concret des de l'Escola Catalana del Tapís de Sant Cugat del Vallès, la seva ciutat natal, treballant i col·laborant amb altres artistes com Tharrats, Tàpies, Subirachs, Ràfols-Casamada o Guinovart, Grau-Garriga va assolir la fama internacional com a artista del tèxtil.

A més de renovar el llenguatge del tapís, Grau-Garriga va situar aquesta tècnica al mateix nivell de la pintura o l'escultura, i li va donar entitat pròpia i dignitat. “He volgut demostrar que la matèria tèxtil era tan digna com qualsevol altra per fer art. El trencament que jo vaig representar va ser que els artistes podíem fer obres teixint nosaltres mateixos o col·laborant amb un teixidor. No hi ha arts majors o menors, sinó artistes bons i dolents. I el tapís sempre se l'ha considerat un art menor”, deia l'artista.

Fill de pagesos i format a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, des de ben jove es va interessar per l'art tèxtil. El 1957 va començar la seva col·laboració amb la Casa Aymat de Sant Cugat, quan la dirigia Miquel Samaranch. Per tal d'ampliar coneixements, es va desplaçar a Anjou, on va conèixer Jean Lurçat, un dels grans mestres del tapís del segle XX, que el va convèncer de les possibilitats expressives i estètiques de l'art tèxtil. Des d'aleshores la seva carrera es va dirigir a dignificar aquesta disciplina.

Grau-Garriga va desenvolupar part del seu art a la Casa Aymat, que va acabar convertint-se en l'Escola Catalana del Tapís, reconeguda internacionalment. Va ser-ne director fins a final dels 60. L'artista va ser el primer que va fer una exposició individual de tapissos a Catalunya, el 1964, a la barcelonina Sala Gaspar.

Estèticament Grau-Garriga va aportar al tapís qualitat volumètrica per mitjà d'anar-hi afegint objectes i altres teles, a manera d'un collage. No s'ha d'oblidar que part de la seva tradició prové de l'informalisme, cosa que es feia molt evident en les seves pintures i dibuixos. També es va endinsar en l'art conceptual i el muntatge efímer. Un exemple és la intervenció que va realitzar el 1991 unint el campanar de la catedral de Barcelona i el Museu Marès amb un enorme marc de fusta.

Als anys 90 Grau-Garriga es va instal·lar a França definitivament després que l'Estat francès li oferís pagar la rehabilitació de la casa del segle XVIII que l'artista havia comprat a Saint-Mathurin-sur-Loire. A França va conèixer la seva segona dona i va formar una segona família, amb dues filles més que s'afegeixen als dos del primer matrimoni. Malgrat viure a França, l'artista mai havia perdut contacte amb Catalunya. Va conservar el taller a Barcelona i exposava regularment a la seva galeria habitual, la Canals de Sant Cugat.

Entre els projectes futurs de l'artista hi havia un retaule mural de 18 metres d'alçada per a l'església de Saint-Mathurin, per al març del 2012.