La gent normal

Si comença setembre i als carrers de Figueres hi sona música en directe és que el món encara gira correctament i l'Acústica ja està en marxa. Dijous a la nit va tenir un nom propi: Manel. Un grup que quadra perfectament amb l'esperit inicial de l'Acústica, quan, lluny de ser un festival multitudinari, lluitava contra corrent per aconseguir el silenci de l'audiència davant de concerts que sublimaven la categoria de l'unplugged. Un grup que ha nascut mentre el festival es feia gran i que fins ara no hi havia pogut estar present. “Hem hagut d'esperar a la millor edició del festival”, augurava satisfet Xavier Pascual, l'organitzador de tot plegat. La proposta de Manel encaixa amb un festival fet per a la gent normal i de carrer, amb un cartell on no cal cap doctorat per descobrir el noms més populars i sí molt d'interès per descobrir la lletra petita.

Com és habitual, Manel van sortir a l'escenari amb aquell posat humil que a alguns els fa ràbia però que han sabut convertir en una marca registrada. El Claustre Ramon Muntaner va registrar un ple total d'un públic còmplice, amb el figuerenc Kiko Veneno i el saragossà Juan Aguirre d'Amaral (fan declarat del grup) mirant-ho bocabadats des de la cadira. Un concert tranquil i mesurat, com tots els d'aquesta gira de 10 milles per veure una bona armadura, on el que més semblava preocupar els músics eren les possible picades dels mosquits que corrien per aquell antic Claustre convertit actualment en pati d'escola de secundària, les pintades a les portes dels lavabos de la qual podrien inspirar tot un disc sencer de Manel...

L'altra cara de l'Acústica, i potser la més real, es vivia entre les quatre parets del Cafè Soul, on el grup gironí Le Croupier lluitava per mantenir l'atenció d'una trentena d'espectadors amb el seu petit cabaret ambulant. Una mossegada de realitat d'uns músics disposats a deixar-se la pell per expressar els seus sentiments... quan la contractació precària els somriu. I la segona nit de l'Acústica
va acabar sota ritmes vintage recuperats per The Pepper Pots, crescuts després d'haver sonat insistentment aquest estiu a TV3. Ortodòxia soul executada amb veritable amor cap als sons clàssics de la Motown.