Les il·lusions perdudes

Òscar Pérez i Mia de Ribot van tenir coneixement fa un temps que, quan el cinema es va fer sonor, uns quants actors espanyols se'n van anar cap a Hollywood per participar en les versions en castellà de films que, sense ser els de les grans estrelles, tenien el seu original en anglès. Els originals es filmaven de dia, amb més pressupost que les còpies, les quals es rodaven de nit. Amb aquestes versions, quan el doblatge no era possible, els estudis de Hollywood sobretot volien conservar el mercat llatinoamericà. Pel que fa als actors espanyols, creien que tenien un somni a l'abast. La realitat no va estar a l'altura de les expectatives professionals. Els actors espanyols van haver de competir amb els llatinoamericans. Les versions reflectien les condicions de la seva producció, però, inclosa la premsa espanyola que tant els havia aclamat, aquests actors van ser acusats d'histriònics i fins i tot culpabilitzats del fracàs. El doblatge va arribar, i molts van tornar en plena Guerra Civil. No tots van reprendre la seva carrera en el cinema espanyol. L'oblit va caure damunt seu i damunt d'aquella experiència.

Tanmateix, escoltant una sèrie d'entrevistes gravades als anys setanta, Pérez i De Ribot van tenir la sensació que aquests actors havien quedat atrapats a Hollywood. “Ho evocaven de vells com els moments més lluminosos de la seva vida. Era quan eren joves. Tot estava per fer i hi havia esperança. Això ens va interessar perquè hi vam veure una història amb una universalitat que convida a la identificació: commou la seva pèrdua, que és la de les il·lusions juvenils”, hi afegeix Mia de Ribot, que, treballant com a productora a TV3, ha col·laborat estretament amb Òscar Pérez en els documentals que ha realitzat, entre els quals hi ha el multipremiat El sastre, rodat a la sastreria d'un pakistanès al Raval. Pérez comenta que, tot i que en els títols de crèdit dels altres films aparegui com a muntadora, Mia de Ribot n'és la coautora, com sí que consta a Hollywood Talkies, en què, a diferència dels anteriors, han fet un documental sobre morts, de manera que, a la recerca de les empremtes d'uns fantasmes que els van dur a Los Angeles, el realisme s'ha diluït en l'abstracció espectral. De Ribot també ha agafat per primer cop la càmera servint-se de la seva experiència com a fotògrafa. “Era lògic que ho fes perquè hem utilitzat una nova càmera fotogràfica especial que pot filmar amb molta qualitat d'imatge i que ha afavorit la quietud que buscàvem”, explica Pérez.

Per què aquest desig de quietud en les imatges? Per crear la sensació d'una suspensió del temps. Per fer-les duradores i així concedir un temps als fantasmes perquè puguin sortir: “L'espiritisme necessita temps”, comenta somrient Mia de Ribot. “Vam anar a Los Angeles a trobar-los, pensant que d'alguna manera encara hi són”, hi afegeix Pérez. A partir d'aquí, van arribar a Los Angeles per mantenir un diàleg amb el temps i amb els espais. Part dels espais filmats (façanes de cinemes i teatres desapareguts, platós sense rodatges) sense presència humana també reflecteixen un món espectral. “De fet, ens vam adonar que la gent d'allà, com ara els guardes d'alguns edificis, creuen que n'hi ha, de fantasmes”, indiquen. També fa temps que no existeix aquell Hollywood per on van transitar aquells actors espanyols: era un espai fictici condemnat a desaparèixer. Tanmateix, aquell Hollywood esplendorós al qual van arribar ja contenia dins seu un món crepuscular habitat per les estrelles del cinema silent, les quals van ser descartades amb l'aparició del cinema sonor. Aquells nouvinguts, còpies d'actors originals, també estaven condemnats a una vida efímera a Hollywood.

La quietud de les imatges filmades també defineix una continuïtat amb les fotografies d'arxiu dels actors durant la seva estada a Hollywood. Són fotos individuals i col·lectives que, en la dilatació temporal amb la qual es fan presents, també conviden a la contemplació i a una relació amb els retratats: “Miren els espectadors que els miren”, suggereix De Ribot. En canvi, han renunciat a utilitzar fragments de les pel·lícules que els actors van rodar a Hollywood. “Hi ha moments hilarants, però per això no n'hem inclòs. Si ho féssim, desviaríem l'atenció del que volem explicar. A més, no proposem un reportatge, sinó una recreació personal d'aquesta història”, comenten. També han renunciat a les veus gravades dels actors evocant l'experiència: “El so no és gaire bo i tampoc volíem individualitzar la història. Per això hi ha aquest narrador omniscient, que, amb certa distància, parla en anglès, com si la història s'expliqués des d'allà.”