Van actuar ahir amb les entrades exhaurides des de fa mesos. Els Manel, aquest fenomen musical que en un dels seus temes fan honor a la gent normal, van reconèixer moltes persones d'aquest tipus entre les butaques del Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. Una ciutat que es mostra tal com és quan arriba la festa major, i que avui es clou després de tres dies intensos. Tots ells, viscuts des de l'alegria, l'espontaneïtat i la proximitat de la seva gent. De la que ha cantat, ballat, i saltat amb concerts a la plaça de la Vila com els de D'Callaos o de La Troba Kung-Fú, que s'ha emocionat amb la veu i la sensibilitat del de Sílvia Pérez Cruz o que, fins i tot, va voler veure de prop la representant estatal d'enguany a Eurovisió. Tot, rient “a pulmó”, tal com els agrada als Manel.

Actituds com aquestes, en els temps que corren, són lloables. I més en una ciutat que està patint la crisi amb més intensitat que d'altres, com ho demostren les dades d'atur. Durant la festa major, però, no hi ha temps per a lamentacions, i la seva gent, bona part de la qual ara “no té ni un duro”, que potser “comparteix pis amb estranys”, que malda per buscar “una feina normal”, que en lloc d'agafar el cotxe “puja al metro als matins” i que, en definitiva, pateix “com pateix la gent normal”, sap que enlloc regalen res. Ningú, però, no va resumir millor algun d'aquests sentiments que el pregoner d'enguany, l'escriptor local i productor musical Pedro L. Cano. Arribat a la ciutat als anys seixanta procedent de Jaén, no pas per turisme sinó “per trobar un futur”, Cano va fer un discurs que va tocar la fibra dels ciutadans. Un discurs que, com els Manel, però a la seva manera, va reconèixer aquella “gent anònima, aquella societat grisa”, que fa un temps no va dubtar a córrer davant d'uns altres grisos per exigir llibertats i drets socials. “Els Pérez, els López, els Casamitjana, els Soler, els García”, va dir abans d'afegir: “Els Ling Chu, els Karim i la resta de persones anònimes sense els quals el nostre poble, Santakemola o Santa Coloma, no seria el que és.” Doncs això: un bressol de cultures que, a partir de demà, com diuen els Manel, tractarà “d'anar tirant”.