De fet, el ritual dels festejos de la Diada tal com els coneixem avui està prou lluny d'una consolidació més o menys raonable. Si més no, pel que fa a la cerimònia institucional, i sobretot, la de Barcelona, que, vulguis que no i tot i la poca gràcia que fan els centralismes, en això també exerceix d'epicentre. No sembla que el fet d'estar a mercè de les voluntats del govern de torn de la Generalitat sigui un gran signe d'estabilitat.

Tot just fa dues legislatures del format actual, i ja se li han cantat les absoltes. Els Tribunals de Justícia, les immersions lingüístiques, els estatuts, les retallades i fets com el de Badalona no ho deixen fàcil. I vinga tomba que gira. Potser no serem mai un país normal, o potser estem condemnats que la nostra normalitat com a país sigui aquesta. Esgotador, sincerament.

Una nova cerimònia, la de diumenge passat, elegant, emotiva, artísticament impecable i plena de proclames. I de símbols. Molts símbols, i un de molt significatiu, la cobla com a fil sonor ha tornat a desa-parèixer, si més no, en directe.

Que la sardana sigui dansa més o menys nacional és una cosa que pocs poden posar en dubte malgrat no gaudir del reconeixement oficial (que poca falta li fa), però és probable que estigui fora de tot dubte que, com a so, el de la cobla sigui segurament el més genuïnament nacional. No és l'únic, és clar, i un altre de molt significatiu és el de la música coral, que sí que va ser en directe. En tot cas, el de la cobla guanya en peculiaritat, en diferencialitat, i la seva presència en un espai com aquest hauria de ser tan ritual com el ritus mateix. En tot cas, només ho ha estat fugaçment. Va haver-hi un govern que l'hi va voler, i n'hi ha hagut d'altres que n'han prescindit. O potser no ha estat una voluntat política, tot i la coincidència.