La nit del dijous es va donar el tret de sortida a una altra edició del Mercat de Música Viva de Vic. Una edició amb direcció renovada i tripartida –Marc Lloret-María Lladó-Oriol Roca–, i el repte de fer realitat, després de 23anys d'història, que durant quatre dies l'any la capital d'Osona esdevingui la capital musical del país. Una ciutat on els professionals de la música –promotors, mànagers, agències de contractació, tècnics de cultura i creadors– estableixin un punt de trobada que els serveixi d'aparador on exposar la seva mercaderia sonora i posar-la a disposició dels compradors. Una situació que hauria de permetre als mitjans que cobreixen la fira, a través dels seus especialistes en el ram, prendre el pols del moment en què es troba el sector de la música, tant des de l'àmbit de negoci com de creació artística. Però després de més de dues dècades de Mercat, cap de les diferents direccions (Jordi Gratacós, Víctor Jou, Ramon Muntaner, Carles Sala, Jordi Turtós, Josep Montanyés i Lluís Puig) no ha trobat la manera d'elaborar un balanç mínimament fiable que determini el volum de negoci que justifica la inversió en aquesta activitat; la valoració des de l'aspecte artístic és la que pot determinar alguna conclusió específica.

I una vegada cenyits estrictament a aquesta anàlisi, el concert inaugural que es va celebrar a la sala principal de l'Atlàntida va deixar els ànims més propers a la incertesa que no pas a l'entusiasme. Sobre el paper no hi ha discussió possible davant l'elecció de quatre grans músics com són els jazzistes Javier Colina, Marc Miralta i Perico Sambeat i el guitarrista flamenc Juan Gómez Chicuelo per servir-nos un tast del seu nou espectacle conjunt –amb la col·laboració especial de la cantaora Alba Carmona–. Però sobre l'escenari es va fer massa evident que la producció no transmetia la solidesa suficient com per transmetre un grau mínim de convicció i fermesa. La capacitat, el potencial i l'experiència d'uns músics del seu nivell, però, fa pensar que, després d'uns quants assajos més i una mica més de rodatge, la proposta pot sonar a glòria. Però el dubte que es planteja és si no era massa temerari inaugurar el Mercat amb una producció que encara es troba en fase de work in progress. I més quan a la sala del costat pràcticament a la mateixa hora es presentava l'espectacle de Carles Santos amb Cabo Sanroque –Maquinofòbia pianolera–, amb un rodatge al darrere i una originalitat que li concedien el nivell d'aposta segura. Com així ho va demostrar.

De totes maneres, però, la veritable sorpresa de la primera nit del Mercat, després de la dolçor afroperuana de Susana Baca, els excesos –sempre benvinguts– de Macromassa, l'atmosfera felliniana i cabaretera de Mastretta i el pop desinhibit de Sidonie, va ser un tuareg amb una guitarra elèctrica. Omara Moctar Bombino va ser l'autèntica revelació de la jornada amb el seu blues cru i directe, alimentat a les ribes del riu Níger, on els seus pares pastors van donar-li una vida nòmada i viatgera. Ara aquell noi ha viatjat a Califòrnia, ha descobert Jimi Hendrix, ha tocat amb Keith Richards i és l'hereu directe d'Ali Farka Touré. Un fenomen que caldrà seguir de prop.