Ja ho va deixar escrit el gran Irving Berlin ara fa més de mig segle: “There's no business like show business.” O sigui, que no hi ha negoci comparable al de l'espectacle. No tant per les xifres, que cada vegada són menys espectaculars –encara que soni redundant i contradictori–, com a tot arreu, sinó perquè en aquest món del show business es tracta sovint amb material sensible: la música, els músics, la imaginació, els sentiments... I, evidentment, hi ha també el negoci. Al Mercat de Música Viva hi ha sempre un sector crític que no hi veu prou activitat o que hi troba més venedors que no pas compradors, i també hi ha qui no combrega en general amb el canvi de direcció d'aquest any; amb els controls permanents en els accessos als recintes com si transitessis per una terminal d'aeroport nord-americà; amb el nou model d'adjudicació del premi Puig Porret, o amb decisions tan poc afortunades com no facilitar l'accés dels músics participants a altres concerts que no siguin els seus. Evidentment, tot són opinions, i també n'hi ha en positiu, que les contraresten: t'hi trobes altres professionals que lloen la nova direcció, la seva aposta per incentivar les trobades de negocis dins del mercat i la separació entre les activitats més professionals del MV Lab i el festival més obert al públic de la plaça Major, encara que, a canvi d'això, la ciutat hagi perdut escenaris que fins ara animaven el centre urbà. A Vic gairebé mai no hi ha unanimitats. La gent del món de la música és visceral i extremada en les seves opinions. L'any vinent tornarem a Vic i continuarà sense ploure al gust de tothom. Millor així.