La nit, per als antics, era una capa celeste plena de forats a través dels quals refulgia el foc d'algun formidable cos incandescent suspès al darrere. Podia ser això, el món, una transparència estelada, o una successió de números, o una massa oblonga suspesa damunt d'aigua, o una infinitat de partícules diminutes bellugant-se en el buit. Els autors anomenats presocràtics, és a dir, anteriors a Sòcrates, que és com dir anteriors a Plató, que és qui de fet el fa parlar en els seus diàlegs, són els primers en la tradició del pensament occidental que s'interroguen sobre els fenòmens naturals, sobre el cosmos, sobre les seves parts, els seus processos, l'existència sencera i el ser en el món, com diria Heidegger tants segles després. Fet i fet, inauguren una certa ontologia, demanant-se pel principi de totes les coses, fent del saber mateix una matèria especulativa de primer nivell. La reflexió fundacional d'aquests autors tan pròxims encara a l'imaginari mitològic d'Homer i Hesíode, i al mateix temps tan allunyats per la seva voluntat indagadora, ha estat ara per primera vegada traduïda al català a De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimonis, una edició bilingüe de quasi 900 pàgines que aplega el cos principal del que es pot considerar la base del pensament filosòfic d'Occident.

El segell gironí Edicions de la Ela Geminada ha assumit el repte de traslladar a la nostra llengua una obra fins ara de divulgació molt parcial i encara disseminada en manuals diversos, a pesar que, com recorda l'editor i professor de filosofia antiga de la Universitat de Girona, Oriol Ponsatí-Murlà, qualsevol alumne de filosofia s'ha de passar almenys un trimestre estudiant els presocràtics. La present edició, basada en la recopilació canònica que el 1903 van publicar els alemanys Hermann Diels i Walther Kranz, l'ha assumida el professor de l'Escola d'Art i Superior de Disseny de Vic Joan Ferrer i Gràcia (Berga, 1965), llicenciat en filosofia i en filologia clàssica, que ha assumit la traducció dels textos originals grecs respectant-ne fins i tot el metre, en especial acurat en el cèlebre poema de Parmènides, per primer cop transcrit íntegrament, i acceptant, quan ha calgut, també la seva intricada densitat, com en el cas d'Heraclit (de qui per cert fan caure l'accent, seguint la proposta de transcripció dels noms grecs de Joan Alberich i Montserrat Ros), conegut ja a la seva època com “Heraclit l'obscur” i a qui es deuen algunes de les imatges més perdurables del pensament clàssic, com la del riu on no és possible banyar-s'hi dos cops, o la de la vida representada com el reialme d'un nen que en mou les peces, però també d'alguns enigmes encara avui insolubles, com el que planteja la devastadora declaració segons la qual “en els mateixos rius ens fiquem i no ens fiquem, som i no som”.

Parmènides i Heraclit serien sense cap dubte els autors més importants de la Grècia arcaica, però el llibre, en el qual editor i traductor han treballat més de dos anys, en recopila el pensament de tretze més, començant per Tales de Milet i acabant amb Demòcrit, passant per Anaximandre, Pitàgoras, Xenòfanes, Zenó, Empèdocles o Anaxàgoras. Es tracta d'un pensament que ha sobreviscut molt fragmentàriament i a través de fonts, en molts casos, secundàries, per referències en l'obra d'altres autors. D'aquí que en el llibre, com en el seu dia van fer Diels-Kranz, es distingeixi entre els testimonis, és a dir, les notícies indirectes sobre la vida i l'obra dels autors, i els fragments, citacions directes del que haurien més o menys dit. El conjunt pren a voltes el to del que avui coneixem com aforisme, però sobretot és una invitació contínua a la meditació. “Els presocràtics no es resignen a l'atzar i observen la realitat amb l'obsessió de trobar-hi alguna cosa que hi doni sentit, algun element que la travessi tota i hi doni unitat”, diu Ponsatí-Murlà, que en defensa la profunditat especulativa i la modernitat dels plantejaments. “Demòcrit parla d'àtoms, per pura intuïció, quatre segles abans que algú altre en recuperi la noció”, recorda l'editor.