A priori, que en un concert una part del respectable es remogui a les butaques, és un bon indicatiu de la vivesa del que han anat a sentir. Justament és això el que va provocar l'estrena el curs passat de la proposta que han dissenyat conjuntament Pascal Comelade i la cobla Sant Jordi que ha vist la llum en forma de disc al Mercat de Música Viva de Vic. La platea es va omplir com mai no ho havia fet cap dels concerts del cicle de cobla de l'Auditori de Barcelona amb un públic clarament diferenciat en dues faccions: d'una banda, els incondicionals de Comelade; de l'altra, els seguidors de la música de cobla. Segurament un dels objectius d'una idea d'aquest estil era el d'obrir la cobla a públics no directament vinculats, però el viatge de la descoberta es va produir en dues direccions. Si hem de jutjar per les impressions postconcert, els comeladistes estaven molt contents amb la cobla, mentre que en descobrir Comelade, molts dels coblistes sembla que encara es demanen com han d'interpretar-lo.

El treball refleteix la fidelitat estètica de Comelade. Amb aquell romanticisme decadentista de flaire tan marcadament montmartriana, les seves peces són com joguines en si mateixes que ve de gust d'acaronar mentre elles t'acaronen a tu. Un enfilall de detalls vaporosos converteixen cadascuna de les obres en petites gotes d'aigua que llisquen suaus per la melangia de cada oïdor. Res de sorprenent per a qui estigui mínimament vinculat amb Comelade, un artista de la poesia del so i de la delicadesa del soroll harmonitzat que n'ha tret un profit de subtilesa benedictina en afegir la cobla al seu rebost harmònic. Un mag dels efectes sonors que ho toca tot. I en aquest cas, fins i tot el voraviu dels qui no el coneixien. Molt delicadament, com només ell sap fer-ho.