L'art català s'ha proveït al llarg de la darrera dècada d'un planter farcit d'artistes emergents amb molta empenta. Dels cercles més alternatius han fet el salt a galeries punteres; les biennals ja els tracten amb respecte i, fins i tot, han entrat eb les col·leccions dels museus més influents. D'això en presumeix l'exposició La qüestió del paradigma. Genealogies de l'emergència en l'art contemporani a Catalunya, un exhaustiu i obsessiu treball de recerca impulsat pel centre d'art La Panera que, després de la seva exhibició a Lleida, s'ha instal·lat ara a La Capella de Barcelona. Sense missatges triomfalistes, perquè no oculta la precarietat del sistema artístic del país, aquest projecte expositiu que ha liderat Manuel Segade reivindica el talent d'uns artistes que se senten hereus de la tradició del conceptual català dels setanta i dels vuitanta, però que, al mateix temps, han trobat forces i estratègies creatives per reinventar-la.

Tot i que és massa aviat per parlar de moviment, i potser no se'n podrà parlar mai perquè l'eclecticisme de les propostes és preponderant, l'exposició defensa un sentiment de “comunió” d'uns artistes que comparteixen unes mateixes actituds per desplegar el seu treball. A l'origen d'aquest nou cicle d'artistes, hi ha el tàndem format per David Bestué i Marc Vives, parella de creadors que van irrompre a l'escena emergent a principi del nou mil·lenni amb un projecte artístic fresc que recollia les fílies de les generacions dels noranta (Carles Congost continua sent tota una llegenda per als més joves), però les dotava d'una dimensió més intuïtiva i irònica. La seva sèrie Acciones, que van iniciar el 2002 a Mataró, els ha convertits en uns autèntics patriarques de la creació emergent catalana. Seleccionats en l'exposició oficial de la Biennal de Venècia del 2009, tenen obra a les col·leccions del Macba i del Reina Sofia, on mai no hi havien entrat artistes tan joves.

El fenomen Bestué i Vives, que van tenir la gosadia de tractar l'espectador com una persona intel·ligent, ha exercit de far de les noves fornades d'artistes, que ja són alguna cosa més que promeses. Exemples? Un munt. Daniel Jacoby (un fitxatge de la galeria Toni Tàpies), Efrén Álvarez (imparable, ara acaba d'exposar al Reina Sofia), Luz Broto, Rubén Grilo, Ana García-Pineda, Miguel Noguera, Momu & No Es, Fran Meana, Oriol Vilanova, Fito Conesa, Gabriel Pericàs... “Aquest esclat és un cas únic a tot Espanya. No tots són artistes catalans, n'hi ha que han vingut a estudiar i/o treballar, però és aquí on han trobat les claus per projectar-se”, subratlla Segade.

Claus que cal rastrejar en el règim de convocatòries de beques i de premis d'art jove. Un règim que té en el concurs Miquel Casablancas la principal referència. Amb 29 anys d'antiguitat, aquest premi i la programació que genera al centre cívic de Sant Andreu ha fet entrar en escena la majoria de talents del planter emergent (Sergi Botella, Luiz Bezeta, Serafín Álvarez...). Barcelona (o més aviat la perifèria) ha jugat i juga un paper important, però no exclusiu en aquesta erupció de nous artistes. Terrassa, Olot i Valls, per posar tres exemples paradigmàtics, també participen en la primera divisió de les convocatòries de suport a l'emergència. El desmantellament de sales històriques com Montcada i Metrònom han donat encara més joc al territori.

“Aquesta exposició no vol ser en absolut un «visca el triomf de l'art català», perquè també hi ha molt geni que es perd pel camí”, exclama Segade. I això és així perquè el sistema català, tan atent amb l'emergència més tendra, descuida l'espectre de la mitja carrera artística, perquè el Macba ja és un territori per als consagrats. L'exposició (oberta fins al 27 de novembre) arriba en un moment molt crític, i alhora idoni, en plena paràlisi del centre d'art contemporani de Barcelona i tota la xarxa de centres d'art de Catalunya.