Núria és Lucrecia
Espert arribarà a les cent funcions de ‘La violación de Lucrecia' durant el seu retorn al Lliure de Gràcia
Per Espert, el seu recorregut cap als muntatges de més risc ha estat lògic, sense pretendre-ho
Núria Espert torna al Lliure de Gràcia, un escenari remodelat encara no fa un any i que respira la proximitat entre públic i esce-
na, ideal per a la seva darrera proposta escènica. L'actriu farà en aquest espai la funció 100 dins de les tres setmanes que representarà La violación de Lucrecia de Shakespeare. Un poema en què ella interpreta tots els personatges, fent senzill i entenedor per l'espectador un canvi de rols que van de la víctima al botxí, de la violada Lucrecia al violador. Les funcions arrenquen demà.
Espert admet que no ha treballat tant a Catalunya com hauria volgut. Va voler formar companyia i no va trobar cap empresari que li donés suport. Va voler aixecar la producció de La Celestina, i només va trobar una col·laboració puntual del Fòrum de les Cultures. Però seguidament fa recompte i confirma que ha presentat els darrers treballs: La Celestina (Lliure, 2004), Play Strindberg (TNC, 2007), La casa de Bernarda Alba, (TNC, 2009).
La violación de Lucrecia va atrapar Espert. No se'n va poder deslliurar. Ara té prevista deixar-la per Nadal i només tornar-hi puntualment, per compromisos internacionals. Va endarrerir l'estrena de La loba (prevista per aquest abril al CDN) per afrontar un poema que la va fer pensar en els casos de violència de gènere. Espert diu que ha arribat a Lucrecia, sense voler-ho, de manera lògica: Les criades li van donar força per afrontar Maquillaje. i aquesta, La violación de Lucrecia. Són interpretacions fortes, d'un gran desgast físic i emocional.
Miquel del Arco (La función por hacer: Villarroel, 2010) és el director que ha assumit el repte de passar notes de correcció al text i al matís a Espert.Ell n'està encantat i ja parlen de fer nous treballs junts, però no n'han concretat cap encara.Ahir, ell se sentia orgullós de presentar una direcció a l'històric Lliure de Gràcia. Quan estudiava teatre a Madrid es va corprendre amb la companyia Lliure. Tant li va agradar que va voler aprendre català; va entendre que era imprescindible per poder treballar a Catalunya: no el parla, però sí recorda els impresos del Digui, digui.