Som pobres. Encara que els nostres governs, el d'aquí i el d'allà, no ens ho vulguin dir amb aquestes paraules, l'evidència és cada dia més aclaparadora. El Liceu ha obert en conseqüència la temporada amb una òpera en concert, fet per si mateix ja prou pobre, i, per ratificar la dissort, només en fragments. Si la víctima no hagués estat Faust, s'hauria procedit igual? O potser l'òpera ja no és un gènere amb entitat dramàtica i musical, sinó una simple successió de bocins bufons?

Almenys, en aquest frustrant i esmicolat Faust el nivell vocal va ser excel·lent. Piotr Beczala té un timbre d'aquells que enamoren amb només una nota, un agut clavat amb la precisió d'una sageta i un fraseig d'una calidesa ideal per al protagonista, mentre que Erwin Schrott troba en Méphistophèles un paper a la mida de les seves qualitats histriòniques i vocals, molt més evidents aquí que en l'Escamillo del curs anterior. Es fa difícil trobar defectes en la veu i el cant de Krassimira Stoyanova: tècnica sòlida, registres homogenis, línia acurada. Són ganes de buscar tres peus al gat pensar que la seva Marguerite va ser tan impecable com monòtona? Ludovic Tézier com a Valentin va tornar a desplegar un dels instruments més sumptuosos del moment, Karine Deshayes va fer bé el poc que quedava de Siebel, i Julia Juon va ser una encara més anecdòtica Marthe. La part negra de la vetllada va ser la direcció grisa i maldestra de Pierre Vallet, amb una orquestra de so brut i un cor lluny de la forma ideal.