La darrera jornada a competició del Festival de Sitges ha estat marcada per la projecció de dues pel·lícules llatinoamericanes –en coproducció amb Espanya– que, si bé són molt diferents, tenen en comú el fet de barrejar el terror amb altres gèneres i amb la paràbola política.

Juan de los Muertos, del cubà Alejandro Brugués, era a priori un dels plats forts del festival per l'exotisme de la seva proposta. Protagonitzada per un grup d'exterminadors de zombis en una Havana apocalíptica, Juan de los Muertos combina el gore amb la comèdia picaresca, perseguint una agilitat narrativa de dibuix animat que té com a referent Braindead, de Peter Jackson, o Zombies party, d'Edgar Wright. I no hi falta la lectura ideològica: Brugués explica que la idea li ha vingut al cap perquè quan va “per l'Havana” li sembla que ho veu “tot ple de zombis, de gent que sap que les coses estan malament però no fan res per canviar-les”. El resultat té un look sòlid –la fotografia és del català Carles Gusi– però peca d'un sentit de l'humor més aviat barroer.

Més greu és el to de la claustrofòbica El páramo, del colombià Jaime Osorio Márquez, un film bèl·lic en què un escamot arriba a una inquietant base militar abandonada. El cineasta explica a aquest diari que la intenció de la pel·lícula és “mostrar un grup d'homes armats que s'enfronten no tant a alguna cosa sobrenatural sinó a si mateixos”. El film és tens però acaba sent redundant i retòric.