El so del silenci

Hi ha sensacions que s'estan perdent en els concerts i que només valorem quan reapareixen. Per exemple, el silenci i respecte cap al que un músic està oferint dalt de l'escenari. És la sensació que vam viure a la sala Music Hall en el primer concert que oferia el texà Alejandro Escovedo a tot l'Estat. És d'admirar la reverencial atenció amb què van ser rebudes peces com ara l'intimista Rosalie i la versió d'I wish I was your mother, de Mott The Hoople, en la primera tanda de bisos, sense sorolls de copes a la barra, ni xerrameques incontrolables, ni mòbils en acció. En una època en què, sovint, un concert sembla més una trobada social en què la música és secundària, és d'agrair el respecte que van rebre dilluns Alejandro Escovedo i el seu guitarrista David Pulkingham.

I no n'hi havia per menys. El músic d'Austin (Texas) arribava amb 63 anys als escenaris catalans per primer cop, després de cancel·lar l'any passat la participació en el concert benèfic Light of Day a Hostalets de Balenyà. Tot i l'edat, lluny de trobar-nos una ombra del que va ser, Escovedo es va mostrar com un músic amb encara molt a dir (va anunciar un nou disc pel pròxim hivern) i immers en una plenitud artística, després de la segona oportunitat que gaudeix després de superar una hepatitis C. A l'escenari es va mostrar distès, obert i xerraire. Va recordar els seus primers anys al capdavant de la banda punk The Nuns (Chelsea Hotel '78), va ensenyar el seu cantó més rocker amb Castanets, va parlar de la seva relació amb Bruce Springsteen abans de tocar Always a friend i va mostrar el seu respecte als grans clàssics amb versions del Shine a light, dels Rolling Stones, i It makes no difference, de The Band.