Joan Francesc Mira
“La manera de llegir els clàssics també canvia”
L'objectiu de traduir era passar-ho bé
i fer un servei públic al país
L'‘Odissea' és una novel·la d'aventures, però també d'idees i ètica
Continuant el repte que van suposar les seves versions dels Evangelis de la Divina Comèdia de Dante Alighieri, el narrador, assagista, antropòleg i professor de grec i de cultura clàssica Joan Francesc Mira (València, 1939) presenta ara l'Odissea, que al costat
de l'Ilíada, representa el naixement de la cultura moderna occidental.
Mira ha mantingut l'estructura en vers, dotze mil versos en hexàmetres. El retorn cap a Ítaca té ara una versió renovada i solvent després de la clàssica de Carles Riba.
Quants anys fa que treballa en aquesta versió de l'Odissea?
Per parlar en números rodons, he de dir que ha estat un any de preparació
i dos de traducció.
Sessions maratonianes?
Bé, continuades. Al matí em dedico a collonades com llegir la premsa, escriure articles i preparar conferències. Hi dedicava unes cinc hores diàries, és a dir, unes tres mil hores.
Quina necessitat té un novel·lista d'èxit, un articulista i professor de prestigi de ficar-se en embolics d'aquesta
magnitud?
La primera és passar-ho bé, disfrutar com ningú i, a més, fer un servei públic al país. Quan algú em pregunti què he fet en la vida, li respondré que he posat a l'abast de milers de persones la Divina Comèdia, els Evangelis i l'Odissea.
Amb aquesta tríada un lector ja té la base de
la cultura...
Són les tres potes de la cultura occidental. Si
en treus una, la cadira cau. Li'n pots posar
quatre, cinc o les que
vulguis, però amb aquestes tres ja s'aguanta.
Totes les cultures estables fan relectures generació rere generació dels clàssics. Ha estat aquesta una de les funcions de les seves versions?
Evidentment. Una cultura que pretén ser normal ha de fer les relectures. Canvia la concepció, canvia la visió, la manera d'enforcar-ho, el llenguatge literari... Un llenguatge literari, que fa cinquanta o seixanta anys podia semblar normal, necessita una revisió. Actualitzar implica revisitar. La lectura dels clàssics, la manera de llegir-los també canvia.
El fet que la seva versió de l'Odissea sigui en versos i en hexàmetres, ha estat un repte?
Aquesta era una condició sine qua non. En cas contrari, hauria estat una altra cosa, un altre ofici. S'havia de fer en hexàmetres. A més, l'idioma nostre ho permet. En francès, per exemple, algunes de les traduccions clàssiques són en alexandrins. Per tant, qui ho llegeix li sembla que està llegint Corneille o Racine. En francès ho tenen pelut i en anglès ho han d'adaptar perquè la distància ho fa molt difícil, per no dir impossible. En català, per exemple, m'ha resultat més factible, de la mateixa manera que em va passar amb els hendecasíl·labs de Dante, que els vaig passar als decasíl·labs perquè el català és una màquina de decasíl·labs.
Un procés enrevessat?
De bon començament vaig patir una mica, però a partir dels mil dos-cents o mil cinc-cents versos em vaig adonar que el procés funcionava. L'hexàmetre va deixar de ser un obstacle. No m'havia de plantejar com havia de continuar sinó que fluïa de manera natural. De fet, com en el cas dels decasíl·labs, el ritme em funcionava. Vaig acabar parlant en hexàmetres amb naturalitat [riu mentre marca amb els dits les síl·labes]. Els meus hexàmetres intenten ajustar-se a la mesura i al ritme que els defineixen, sis peus formats per una part forta i una feble.
Automàticament?
Arriba un punt en què
el cervell i les neurones
et guien.
Va buscar les sensacions que li van provocar la primera lectura de l'Odissea.
I quin va ser el dia D?
Més o menys va ser fa quatre anys, després d'escriure la novel·la El professor d'història, que es va publicar el 2008. Tenia clar que no volia escriure una altra novel·la i em va venir al cap l'Odissea.
I una novel·la nova?
No! Estic pensant en una altra cosa, però no ho diré per mantenir el secret. Em costa rumiar-me les coses. Estic rellegint material del que estic maquinant fer i ja ho veurem.
Ha definit l'Odissea com una novel·la d'aventures.
Sí, però també és una novel·la d'idees, ètica i psicològica, les reaccions dels sentiments, les emocions, els odis, els amors... Té episodis violents, però és una obra refinada. Per exemple, la relació del fill, Telèmac, amb la mare, Penèlope, és d'una finor i d'una complexitat psicològica sensacional. Haurien d'inventar una paraula com completud pel fet que és una cosa sencera, completa, tancada. La recreació de l'experiència de viure és un dels cims de la bellesa i de la complexitat de la vida, dins una obra d'art inigualable.
A l'Odissea li aniria bé una versió cinematogràfica com la que va tenir l'Ilíada amb Brad Pitt?
[Riu] Per l'amor de Déu, no! Cal dir que la Troia aquella del Brad Pitt era una cosa bastant ben feta, sobretot en el vestuari [riu] dels grecs, perquè el dels troians no l'encertaven. Algunes de les escenes dels combats estaven ben fetes, i punt. Fora d'això, Brad Pitt no té res a veure amb l'Aquil·les de l'Ilíada, però quan fan aquestes adaptacions cinematogràfiques solen ser un desastre tan gran com les sèries de televisió. Convertir aquests llibres en cinema no és difícil en relació amb determinades escenes, però sí en el conjunt. Transmetre el valor del conjunt de l'Odissea o de l'Ilíada és tan complicat com intentar fer el llibre sencer. Precisament, el tram final de l'Odissea és el més fluix. Hi ha alguna teoria des de l'època dels dramàtics alexandrins que deien que l'Odissea s'acabava abans. Molts dels filòlegs d'avui afirmen que la versió actual és la bona.
És inevitable parlar de la versió de Carles Riba.
Si jo hagués estat contemporani de Riba i de la mateixa edat, segurament també l'hauria feta diferent. No vol dir que sigui més o menys bona, sinó diferent. Si Riba hagués traduït l'Odissea ara, estic segur que l'hauria traduïda d'una altra manera, diferent de mi, afortunadament. Vull insistir en què un traductor dels clàssics ha de saber què vol. Tractant-se de textos remots en idioma, visió cultural, context i en el tractament de les metàfores, hi ha d'haver un punt en què tu has d'arribar-lo a dominar des de dins, des del mateix cor, mai com una cosa distant i allunyada sinó pròxima. Saber el que vols implica saber el que vols transmetre als lectors. Has de fer de transportista, no per lluir-te ni demostrar res, sinó per aproximar-la intervenint-hi
al mínim possible.