Era allà perquè hi havia anat, i va arribar perquè hi havia vingut, i estava content. No, no, estava molt content! Feliç! Amb totes les lletres: l'efa, la e, l'ela, la i i la ce, grrrrt, trencada. Cagondena! Tortell Poltrona (Jaume Mateu) va intentar emprendre per enèsima vegada el seu viatge gratuït al més enllà divendres passat, a El Teatre de Bescanó amb Grimègies i, afortunadament, el cel ens va tornar aquest pallasso indispensable, irreverent, entranyable, hiperactiu, que crida les criatures nounades –i a tothom qui el vulgui escoltar–, a la revolta, relatant-los com està el món, amb un munt de –feixugues– dades, que potser és un dels punts que cal polir d'un espectacle en què Poltrona fa un pas més envers el trànsit de la pista a la sala. Primer va ser en l'espectacle amb què commemorava els 35 anys de pallasso, en què va capitalitzar el millor de la seva trajectòria artística a la pista, com un destil·lat de Tortell. Ara, amb Grimègies, potencia l'element reflexiu i poètic del seu llenguatge artístic i, sense perdre ni un bri del candor que acompanya aquest gran pallasso, fa una crida a la necessitat de construir un món més just, en consonància amb l'esperit amb què afronta la seva dedicació a Pallassos Sense Fronteres. Ho fa desdramatitzant la mort que, en alguns moments, fins i tot sembla una alternativa millor que no restar en aquest món injust i desigual.

Arriba feliç, amb totes les lletres, saludant a tort i dret, amb una funda de contrabaix realment enorme, gegantina, penjada a l'esquena, i una bossa de viatge. A l'escenari, un semàfor en vermell i una escala que du a la Llum, o en el seu defecte a l'arc de seguretat de la Guàrdia Civil. Tortell està preocupat pels detalls. Marxa al Més Enllà, però té més dubtes que un viatger de Ryanair, pel que fa als requisits del viatge. Si té clar que en aquell lloc s'estarà com “a la glòria, com Déu”, perquè a la funda de contrabaix hi porta una corona de flors –“com a la Polinèsia”, diu–, i serà ben rebut. És un Tortell més reflexiu, però és el Tortell de sempre, amb la inseparable puça, mostrant els calçotets del Barça i arrencant pets del públic. Mentre, el semàfor, aleatòriament, canvia de color, es posa verd, les alarmes es disparen, el pallasso es disposa a partir, però mai no arriba a temps. Al final ho aconsegueix, s'acaba. No, només ho sembla, i ens tornen el pallasso, àngel i dimoni, i titella encantador.

Ara sí, s'acaba i Tortell Poltrona ens deixa amb aquella recança, però contents. No, no, molt contents! Feliços. Amb totes les lletres.