“Ens vam adonar de cop que filmàvem un conte”
Ens interessava explorar sobretot com es relacionen les diferents generacions
El niño de la bicicleta es va endur el Gran Premi del Jurat del darrer Festival de Canes. Això situa els germans Jean-Pierre i Luc Dardenne entre els directors més guardonats de la història del certamen, en què ja van guanyar dues Palmes d'Or per Rosetta (1999) i El niño (2005). Demà arriba als cinemes aquesta història que posa un altre cop en el centre de l'objectiu un nen desvalgut, que es revolta contra un món que li ha negat allò que més necessita: l'amor dels pares.
Per què manteniu aquesta mena d'idil·li amb el Festival de Canes?
J.-P.D.: No ho sé. Cada vegada que hem acabat un film l'hem presentat al comitè de selecció del festival i fins ara sempre ens ho han acceptat. I tots han tingut una vida millor després de Canes. Què més podem dir?
Descriure la manca d'afecte que pateix aquest nen era la vostra prioritat?
L.D.: En realitat volíem explicar una història d'amor, com l'amor d'una dona pot salvar aquest nen de la violència de l'entorn en què viu, de la còlera, del patiment perquè els pares l'han abandonat. Això és el que volíem explicar, i no pas la relació entre un nen i el seu pare.
Heu dit que us inspireu en els contes de fades. Ho vau pensar després o ho teníeu en ment a l'hora de rodar?
J.P.-D.: És cert que la pel·lícula té un costat de conte. El personatge de Samantha [Cécile de France] és la fada bona; Cyril [el protagonista, Thomas Doret] és el nen que, com en tots els contes, per fer-se gran, haurà de perdre les seves il·lusions, en aquest cas la il·lusió que el seu pare l'estima; es pot dir que al bosc hi ha el dolent... Aquesta faceta de conte és en part també perquè hi ha personatges incomplets, simples, que apareixen en funció de la relació que mantenen amb el nen. La idea que això era un conte se'ns va aparèixer de cop i volta el dia que vam rodar l'escena del nen anant en bicicleta cap al bosc, i dubta, però acaba entrant-hi. Va ser quan va cristal·litzar amb claredat la idea que estàvem rodant un conte.
Com vau trobar aquest nen, Thomas Doret, que fa una interpretació tan versemblant?
L.D.: La vida de Thomas no té res a veure amb la de Cyril, el personatge. Té un pare i una mare que l'estimen, una casa, és molt bon alumne a l'escola... I no va gaire en bicicleta, en realitat fa karate. Vam organitzar un càsting i és el cinquè nen que va fer la prova. De seguida ens vam adonar que era el que buscàvem. Els fèiem interpretar una escena que resumeix la còlera del personatge durant tota la pel·lícula. Va ser un regal del cel, trobar un nen així que mai no havia actuat i que té tanta presència, tanta convicció.
Com treballeu a quatre mans?
L.D.: Potser només tenim mig cervell cadascú [riu]. Acostumem a explicar que hi ha Jean-Pierre i Luc, i en un moment donat, quan comencem a treballar, apareix algú que neix del nostre treball, de les nostres paraules, i que es posa a avançar tot sol. No és ni ell ni jo, és una tercera persona.
Qui preferiu de les parelles de germans famosos que també codirigeixen?
J.-P.D.: M'agraden tots: els Coen, els Taviani... i fins i tot els Farrelly. També el meu germà!
Com vau treballar amb els nens per aconseguir aquestes interpretacions tan commovedores?
J.-P.D.: Vam intentar explicar com funciona la relació entre els adults i els infants, i en concret, com funciona la relació entre Cyril i Samantha, com Cyril pot arribar a acceptar l'amor de Samantha, ell que ha estat abandonat pel seu pare. Ens interessava explorar sobretot què passa entre les diferents generacions. Quant al treball amb els nens, treballem igual que amb els altres actors: repetim molt les escenes, fins que trobem la manera d'expressar allò que volem explicar en la pel·lícula.
L.D.: Al mateix temps, també cal deixar espai al nen, és a dir, cal que se senti lliure. El repte és arribar a trobar un equilibri entre les nostres indicacions i la seva llibertat. Perquè, efectivament, en filmar-lo, com que no és un actor professional, el seu cos, el seu rostre, les seves expressions... no ho comprenen tot, hi ha moltes coses que se li escapen del personatge de Cyril. Quan sigui més gran ho comprendrà millor, s'adonarà que li estàvem robant coses, per dir-ho així. Ara no és del tot conscient del que expressa. El que és formidable és que aquest nen de 13 anys va entendre de seguida que la responsabilitat de la pel·lícula reposava sobre les seves espatlles, i mai no ens va fer sentir que no ens en sortiríem, era com un adult: molt seriós, i fins i tot diria que més somrient i atent que tots els adults que hi havia al plató.