És un joc, però es tracta amb el màxim respecte, evitant la caricatura i la paròdia de les persones que pateixen aquestes malalties psíquiques. PSY reuneix onze personatges amb estrambòtics deliris (des de viure obsessionats pel que es veu i pel que se sent amb agorafòbia o els trastorns intermitents explosius) que aconseguiran, a través de la disciplina i de l'alleujament terapèutic del circ, superar les seves fòbies. La companyia Les 7 doigts de la main (sempre considerada com un petit grup quebequès a l'ombra de l'omnipotent Cirque du Soleil, però que ara ja disposen d'una estructura notable amb uns 70 treballadors i 4 espectacles en gira arreu del món) actuen avui i demà al Municipal de Girona, per primer cop al Temporada Alta.

PSY (diminutiu del que és relatiu al psicòleg i el psiquiatre) vol ser molt humà, sense que es rebaixi gens la tècnica circense. Des de trapezi fins a perxa xinesa, malabars, llançament de ganivets, bàscula o roda alemanya. La xacra psíquica de cada personatge ha vingut més determinada pel caràcter de l'artista que per la seva especialitat circense. L'obra ja fa un parell d'anys que roda pel món, des que es va estrenar a Suècia. Fins ara, aquesta companyia (que es va formar amb antics col·laboradors del Cirque du Soleil) ha presentat a Catalunya Traces (Mercat de les Flors i Tívoli) i el treball amb els artistes del circ de casa, Projecte Fibonacci (a l'envelat de la Central del Circ, al Fòrum de Barcelona). El director de Temporada Alta reconeix que ja els havia volgut convidar anteriorment sense haver quadrat calendari, però que el treball d'ara “és el més estripat, el més gamberro”, la qual cosa celebra. De fet, Sunyer recomana l'assistència a les funcions a tots els metges d'un país “que inverteix tant en cultura com gasta en medicaments antidepressius!”. L'espectacle és per a tots els públics, “gens elitista, i permet veure diferents lectures” en relació amb la vivència de l'espectador, diu Guillaume Biron.

En la majoria de l'espectacle, els onze artistes romanen dins de l'escenari. És un espai buit, neutre, que aporta ambientació a través de les projeccions sobre el fons blanc, que tant pot ser una cosa, com una plaça. Sí que es pot percebre, en algun moment, el gabinet d'un psicòleg. La música que completa l'escena ha anat sorgint dels assajos, provant en les accions acrobàtiques temes de pop electrònic o hip hop que el mateix Biron, per exemple, duia a l'Ipod.