Dels dos comiats als quals m'hauria agradat assistir, me'n vaig perdre un. Van ser motius personals els que van evitar que fes cap a la festa de Muchachito Bombo Infierno, dissabte, a l'esplanada del Fòrum, amb motiu de la seva desaparició dels escenaris catalans per anar cap a l'Amèrica Llatina. En canvi, vaig poder dir l'adéu, potser definitiu, a la Dharma.

La banda catalana que ha sabut crear un so més genuí i reconeixible va protagonitzar un concert atropellat, amb massa nervis, massa aparells de televisió per a un escenari amb tant de músic convidat i massa incorreccions en la interpretació. Però per al públic era un dia especial per preocupar-se per la forma. Anàvem al contingut: a encendre l'espurna. Aquella màgia que surt de dins i se't posa a les venes
quan reconeixes amb el cor unes melodies que has interioritzat des de petit i que formen part de la teva vida emocional. I això la Dharma ho aconsegueix amb tota la gent que ha viscut la música popular catalana des de la família, conscients que molts hem cantat a taula amb el porró i el pa de pagès El meu avi i El senyor Ramon que empaita les criades. La Dharma fa la música de la meva tribu.

L'esplanada del Fòrum, en canvi, es va omplir de “mestissatge”. Muchachito va construir un espectacle únic convidant altres catalans com ara Estopa, Joan Garriga, Albert Pla, Josele Caníbala, i també Kiko Veneno, Bebe o Los Delincuentes. El seu so procedeix de Santa Coloma de Gramenet filtrat impurament per la rumba, la cúmbia, el pop i tot el que ha escoltat en els barris urbans. I s'ha de ser de pedra per no ballar-lo. I encara que la música de Muchachito no pertanyi a la mateixa tribu que la de la Dharma, vull recordar que també és catalana. Que m'ha fet pena el menysteniment que ha tingut aquest gran concert en els nostres mitjans. Catalans de segona? No, si us plau.