Hi havia una llum mòrbida i aturada dins la sala. La gent passava amb un cert aire de processó reverencial. Veníem de fora, d'un temps ensopit en què la terra, encara humida, marcava el demble interior, l'alè vital, el ritme pausat i la respiració callada dels espectadors. I ens anàvem asseient colpejats per un cert estat de cerimònia litúrgica. Rere el teló vellutat sabíem que hi havia un sepulcre de cristall, i que l'urna mortuòria era coberta per un mantó de flors naturals. Que l'espectre de la mort hi surava. Que cadascú probablement pensava en els seus morts, mentre la llum cedia a una fosca entera. Negra nit, incomoditat i silenci. Murmuris i respiracions tallades pels primers acords de la música d'orgue, intensa, obsessiva, dura, d'una monodia llarga, incurable. L'olor penetrant, intensa, de flors mutilades no cedia. Un raig de llum, gairebé inexistent, mullava el retall d'una tomba alta a la penombra. Sota les belles flors alguna cosa bellugava, els membres d'un cos que tornava a respirar, una mà, el braç, el rostre, lentament, el regressar... Preparatio mortis: què es pot dir d'aquest espectacle desconcertant que no l'estropelli fins a fer-lo tornar insignificant? Tinc la sensació que Jan Fabre ens va una mica ample a tots, perquè té aquest do especialment arriscat d'ampliar els horitzons de qualsevol gènere que abordi la seva mirada. Es pot comprendre aquesta gran facilitat a mesclar formes, innovant; trencant les convencions teatrals de manera tan radical; explorant un munt de possibilitats coreogràfiques que vacil·len entre la performance, la coreografia, el teatre, la dansa, l'art visual, etc., que es componen i es descomponen a pler, i que acaben semblant, per anomenar-ho d'alguna manera, instal·lacions de vida? L'únic que sembla clar és l'objecte de la investigació: el cos, en totes les seves variants, formes i estats. I això és un cant a la vida.

Preparatio mortis sembla contestar a una pregunta: com evitar la festa de la mort? Celebrant la vida! D'aquesta manera retorna al viure la bellíssima Lisa May, espolsant-se la mort des de l'interior d'una tomba de flors; dansant i tastant l'esclat violent d'aquesta existència recuperada, plena d'un erotisme irrefrenable; follant-se literalment les tiges florides en un vessament sexual rude, com si volgués fondre's en la natura exuberant que l'envolta. D'altra banda, tancada dins l'urna de vidre i nua, com en una cova prehistòrica, la vida, de nou, torna altra vegada, l'alè vital del mateix cos que muda i s'expressa entre papallones, dibuixos i flors, en una preciosa i cristal·lina simbologia estètica.

Tanmateix, veient la bellesa impactant i l'estupor que causa l'espectacle, Fabre sembla més un home del quattrocento i prerafaelita, absolutament dessacralitzat, que un artista contemporani. Però el que més valoro, deixant de banda la potent visualitat, és la suggestió i l'espai mental que deixa a l'espectador, al qual és impossible no projectar-hi el món interior propi, cultural i estètic. Preparatio mortis és com un sol nocturn, una explosió de bellesa i vida, plena de components estètics i visuals imponderables, enllà de la mort.