L'estiu de 1888, a punt d'arribar a la trentena i decidit a defensar-se de tribulacions sentimentals, Joan Maragall va tornar a Puigcerdà per passar-hi com tenia per costum les vacances. El festeig amb Teresa Ferran de l'estiu anterior, una relació indecisa i més aviat depriment que de tota manera havien acabat frustrant els desacords econòmics entre les famílies respectives, havia sumit el poeta en un escepticisme sarcàstic respecte del tracte amb les dones, fins al punt d'assegurar als amics que n'hi haurien de llançar a empentes alguna al damunt perquè tornés a pensar en el matrimoni. Però aquell estiu de 1888 ningú no va haver d'empènyer Clara Noble contra el seu pit perquè Maragall declarés abolit el seu obstinat celibat.
A la Fonda Europa, on tots dos s'allotjaven, només li van caldre dos dies per fixar-se en aquella noia retreta i silenciosa que se li adreçava, per respecte a la serietat que li infonia la seva barba i a la diferència d'edat (ella tenia 15 anys, i ell, 27), com ‘senyor oncle'. En presència d'ella, Maragall envermellia i balbucejava, aplacava el neguit de sentir-la a prop jugant a les dames i, si se li acostava, se li encenia al front una vena blava, palpitant, que la seva futura esposa escriuria molts anys després que només li havia vist en moments decisius de la seva vida. Quan en parlava als amics més íntims, s'hi referia com the fairy, la fada (“the fairy, my love”), jugant amb els orígens anglosaxons de l'estimada, filla d'un corredor d'assegurances anglès, Ernest Noble, i de l'andalusa María Angustias Malvido, que s'havien establert a Barcelona, provinents de Jerez de la Frontera, tot just el 1885. Ell, al seu torn, serà simplement Juan o, quan creixi la intimitat, John o preferentment Jack, el “Dear Jack” que es veu forçat a consultar el diccionari cada cop que rep carta d'una promesa amb una debilitat juganera per intercalar l'anglès, el castellà i el francès.
Però tornem al 1888. L'estiu es va acabar, i amb ell, també l'oportunitat de trobar amb assiduïtat Clara, Clarita, Claruchita, “my nice nena”. El poeta, des d'aquell moment, la buscarà ansiós entre les llotges del Liceu, la seguirà corsecat per la gelosia entre la gentada de les regates, esperarà a peu de carrer, com una ànima en pena, que li enviï algun senyal esperançador des de les inaccessibles finestres de casa seva. Al cap de dos anys, fart d'aquest “opi d'il·lusions”, mentre es debat entre el seu futur professional i la seva vocació literària, i a casa, es queixa als amics, “me proposen una nova pubilla lletja cada dia”, decideix finalment declarar a Clara Noble el seu amor.
Un fresc burgès
Tot i que la noia va donar mostres, en la seva resposta, d'una evident reticència a comprometre's, la insistència de l'escriptor va acabar doblegant la seva voluntat, i el 14 de maig de 1891 va consentir que Maragall demanés permís als seus pares perquè comencés oficialment el festeig. Les 51 cartes de la correspondència que van intercanviar des de l'1 de desembre de 1890, data de la declaració formal, fins al 29 de juliol de 1891, just abans que es retrobessin per passar les vacances a Bilbao i comencessin els preparatius del casament, que celebrarien el 27 de desembre d'aquell mateix any, es reuneixen ara per primera vegada en una edició de la qual ha tingut cura l'especialista en l'obra maragalliana Glòria Casals i que publica el segell gironí Edicions de la Ela Geminada.
Cartes del festeig és, contra el que pugui semblar als que només hi vegin la tafaneria dels assumptes privats, un document excepcional per penetrar en la intimitat de Maragall tant com en la gestació d'alguns dels motius i recursos de la seva poètica, especialment la de temàtica amorosa, tal com adverteix Glòria Casals, que ha detectat notables paral·lelismes entre les expansions sentimentals de les cartes i alguns poemes contemporanis, com ara ‘L'esposa parla', publicat a Visions i cants el 1900, o ‘Les minves de gener', inclòs a Poesies, de 1895. Però sobretot són importants per descobrir la figura de la mateixa Clara Noble, tan oculta rere la projecció pública del seu marit, amb qui va tenir tretze fills i de qui va impulsar, en enviudar el 1911, la primera edició de les Obres completes, i per reconstruir el fresc de la vida social de la burgesia barcelonina de finals del segle XIX: el gust per l'òpera i els banys de mar, l'ambient de l'Ateneu, l'obsessió pels negocis, la rigidesa de les convencions del festeig, i l'erotisme somort, tortuós, que feia venir a Maragall espasmes als peus.
El llibre, reclamat llargament pels estudiosos del poeta en l'any del centenari de la seva mort, el presentaran el pròxim 7 de novembre a la Llibreria 22 de Girona Pere Maragall i Mira, representant l'Associació Família de Joan Maragall i Clara Noble; l'editor de l'Ela Geminada, Oriol Ponsatí-Murlà; el professor de la Universitat de Girona Xavier Pla, i Glòria Casals.
Comentaris
Identificar-me. Si ja esteu registrats, abans d'enviar un comentari us heu d'identificar.
Registrar-me. Per opinar sobre aquesta notícia cal estar registrat.
El Grup Hermes no es responsabilitza dels comentaris fets pels usuaris ni els comparteix perquè enten que són responsabilitat exclusivament seva. Per aquest motiu tots els comentaris es veuran signats amb el nom, els cognoms i la població de llurs autors.
El Grup Hermes es reserva el dret de no publicar els comentaris que no s'ajustin a aquestes normes.
Si té problemes per fer comentaris comprovi les solucions als problemes més habituals a l'apartat corresponent a l'ajuda.