Lliçó de tardor

Ara que s'acosta el fred hivern la natura ens dóna una lliçó anual d'austeritat extrema. Els boscos es queden en la mínima expressió perquè les gelades no puguin cremar les fulles i per concentrar tota la seva energia a sobreviure fins a la primavera. Es podria dir que la natura decreix per poder tornar a florir. Si acumules any rere any flors, fulls i fruits no seria sostenible, el creixement infinit no és natural. Fent una associació lliure, l'exposició de Perejaume a la Fundació Catalunya Caixa de la Pedrera es una lliçó similar. En una de les peces exposades es pot llegir “Fer una escultura és, a hores d'ara, desfer-ne una altra”. Just aquesta idea d'equilibri entre el que usem i el que aportem a l'entorn, és una de les lliçons de Perejaume.

El comissari, Martí Peran, ha fet una selecció de peces, algunes de noves i moltes de conegudes, per crear un nou discurs, fugir de l'excés, cercar el difícil camí i més des de la creació de la proliferació d'obres sense fi. O potser no és nou, és un antic discurs que hem oblidat. El títol ja ho diu gairebé tot Ai, Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

És una bona exposició per passar l'hivern, el meteorològic i el del cicle econòmic, polític i social que ens toca empassar-nos. Del llarg hivern que ens ve a sobre es poden discutir les raons que l'han portat, es pot estar en desacord amb els mètodes que se'ns proposen per escalfar-nos. No hi ha dubte de la seva existència i cruesa. Per poder passar-lo ens caldrà anar ben equipats. I això no vol dir molt equipats, sinó justament proveïts amb el que és imprescindible, perquè no tan sols haurem de sobreviure al fred, sinó que haurem de caminar, i força, a la recerca de nous territoris. Hem de cercar nous models, tal com diu Martí Peran: “Arribats a aquest extrem, ja és imprescindible embussar els circuits que encara confien en la recuperació interna del sistema econòmic. No es tracta de redefinir els protocols del consum per tal de mantenir la lògica del creixement, sinó tot al contrari: encetar sense embuts una ruta decreixent.”

Les crisis són bones oportunitats si entenem les raons que les han generat i hi actuem en conseqüència. Si els actuals gestors pretenen simplement retallar pressupostos i reduir activitats, espais i personal, no hauran abordat la base del problema. Europa s'ha d'aprimar. Som obesos en pretensions, en estructures fetes al servei de la política i no de la cultura, i grassos en la pròpia producció cultural. Hi ha massa cultura? No, no és aquest el problema. Hi ha massa escenificació cultural, que és força diferent. És a dir, s'ha fet èmfasi en les pedres per sobre dels continguts. Hi ha hagut menys ajuts a la creació emergent i més edificis emblemàtics. Massa exposicions que no són itinerants, massa produccions teatrals que tot just s'estrenen, massa llibres que ningú no llegeix, massa pel·lícules que no es veuen a les sales de cinema... No es tracta de cercar la rendibilitat econòmica de la cultura, sinó de racionalitzar els recursos i amortitzar socialment i culturalment els ajuts donats. Potser seria millor parlar d'inversions.

Fem dieta, siguem austers. Els museus estan allargant els calendaris expositius per necessitat, però fem-ho per estratègia. Els muntatges estan cercant l'aprofitament de recursos per obligació, però fem-ho per convenciment. Caldria obligar els arquitectes a presentar un pla de reutilització o almenys reciclatge dels seus muntatges expositius. Ja fa temps que es parla del decreixement, abans semblava un exotisme neohippy, però ara esdevé l'únic camí possible per passar l'hivern. Aprofitem aquesta lliçó que ens deixa Perejaume (i que ens perdoni la nostra interpretació subjectiva, prosaica i potser de curta volada intel·lectual) per revisar els paràmetres amb què creem, valorem i invertim en cultura.

Res millor que un passeig pel bosc de tardor per adonar-nos que no es tracta d'ocupar la natura amb cultura sinó d'ocupar la cultura amb natura. Tan sols cal observar la natura amb una mirada humanista perquè el bosc, el prat o el penya-segat esdevingui cultura i ens doni lliçons a cada pas.