Riuró, fotògraf anònim
Rigau Editors i l'Ajuntament editen el setè volum de la col·lecció Girona Fotògrafs, dedicat a Francesc Riuró, conegut per la seva crucial aportació a l'arqueologia
Hi ha, en les fotos de Riuró, una voluntat de discurs artístic, en tant que creador plàstic
Quan la família de Francesc Riuró i Llapart (Girona, 1910-2008) va fer donació l'any passat, coincidint amb el centenari de la seva data de naixement, al Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de Girona, del riquíssim fons documental d'aquest investigador, arqueòleg vocacional, delineant professional i artista plàstic, Joan Boadas, responsable del servei, i David Iglésias, el tècnic del servei, de seguida es van adonar de la importància del fons fotogràfic que l'acompanyava, d'unes cinc mil imatges, entre negatius de vidre, negatius de plàstic i alguns positius.
Riuró, l'aportació del qual en l'àmbit de l'arqueologia és fonamental a les comarques gironines, ja havia seleccionat i documentat un bon nombre de fotos que tenien més a veure amb la seva faceta artística que no pas d'investigació o documentació, relacionades amb l'arqueologia. Segons Joan Boadas, “havia fet una destil·lació d'imatges representatives de la seva obra i treball”. Allò encaixava perfectament en el discurs de la col·lecció Girona Fotògrafs, que pretén valorar els fotògrafs gironins i fer que ocupin “el lloc que es mereixen –diu Boadas– en cas que d'aquí a uns anys algú estigui interessat a fer un relat de la història de la fotografia catalana, espanyola i, essent ambiciosos, universal; perquè fins ara no s'han tingut en compte aquests fotògrafs”.
A partir de la primera selecció Boadas explica que, per publicar el setè volum de la col·lecció, que es presentarà avui (20 h) a la sala de plens de l'Ajuntament de Girona, van fer una altra selecció que segueix un discurs espacial més que cronològic, ja que va des dels afores, amb imatges preses des de la distància (el puig d'en Roca, les Pedreres), per anar-se acostant al centre, al rovell de l'ou de la ciutat i, posteriorment, afegir imatges de diverses contrades de les comarques, com ara Banyoles, l'Escala, Roses o Camprodon, i fins i tot algunes imatges d'objectes o fotografies de detall.
Hi ha, en les fotos de Riuró, segons Boada, una voluntat de discurs artístic, en tant que creador plàstic. En la seva producció fotogràfica, Riuró és conscient que cal deixar testimoni i té molta cura del valor documental de la seva feina, però també existeix aquell gust per l'estètica, per l'enquadrament, aquella sensibilitat pròpia dels artistes.
Boadas afirma que algun dia s'haurà de fer un estudi de la història de la fotografia durant el franquisme, per tal de valorar els autors de manera correcta. “Durant el franquisme, malgrat l'aïllament que li era propi, els fotògrafs com Riuró estaven perfectament al cas de les noves tècniques i tendències fotogràfiques predominants a Europa”, diu Boadas.
La majoria d'imatges que recull el volum són inèdites. Riuró, que va ser totalment autodidacte, com en l'àmbit de l'arqueologia, en què va excel·lir, n'havia presentat algunes a concurs i va obtenir algun guardó. També va arribar a publicar dues fotografies al Diario de Barcelona (1949 i 1950), i cinc a la Guía de Gerona (1953), de l'historiador Santiago Sobrequés. També va participar en diverses exposicions fotogràfiques.
Pròleg de Xavier Antich
El volum publicat inclou, a més d'una introducció a càrrec de David Iglésias, una breu anàlisi de la figura i obra de Riuró a càrrec de Xavier Antich, filòsof, professor titular d'estètica a la UdG. Per Antich, la publicació del llibre dedicat a Riuró “es pot considerar literalment la presentació en públic d'un descobriment”. Antich esmenta tres dades que singularitzen l'obra d'aquest erudit i artista. La primera, el seu domini tècnic i compositiu, malgrat el seu caràcter autodidacte, i un coneixement considerable de la fotografia realista de postguerra. La segona, la seva condició d'arqueòleg i, per tant, intervenció en treballs de restauració del patrimoni i excavacions, que li va fer desenvolupar una especial “sensibilitat pel paisatge, les construccions i els elements físics i materials capaços de testimoniar la vida urbana. La tercera, la seva condició de delineant professional, gràcies a la qual, aventura Antich, “les seves composicions, extremadament curoses des del punt de vista formal, es caracteritzen per un molt accentuat sentit de la geometria de les proporcions i dels equilibris de les formes”.