“Una noia asseguda du una bossa blava. Fa estona que espera un antic amor. Fa set anys que esperava aquesta trobada. Es cansa d'esperar, s'aixeca i marxa.” Aproximadament aquestes són algunes de les frases que es van projectar ahir, en una pantalla gegant instal·lada a la sala d'espera de l'estació de tren d'Adif a Girona. Les va escriure Jordi Casanovas, dramaturg i participant en l'experiència performativa i literària A vegades em sembla que et veig, ideada i dirigida pel director d'escena argentí Mariano Pensotti, que l'any 2008 ja va muntar, a diversos aparadors del carrer Nou de Girona, La marea. En la seva nova experiència, que ha posat en marxa en deu ocasions arreu del món, de Buenos Aires a Berlín, fa que el públic abandoni la condició de voyeur de La marea i adopti el de protagonista. Així, demà a partir de les 6 de la tarda, a l'estació de tren, les càmeres de seguretat del lloc estaran acompanyades de tres dramaturgs i un escriptor –Casanova, Ferran Joanmiquel, Marta Buchaca i Josep Maria Fonalleras–, que traduiran en paraules, en comptes d'imatges, tot allò que vegin. Diu Pensotti que, en aquesta experiència “a mig camí entre la performance i la instal·lació literària”, els escriptors es converteixen en “càmeres de vigilància literàries”. Però la idea és que no es limitin només a descriure, sinó que inventin a partir de la realitat, que modifiquin la realitat a través de la ficció. Ho podran fer mentre els protagonistes, que són els passavolants, es mantinguin en el seu camp de visió. Quan desapareguin, hauran d'abandonar el personatge.

Una altra part interessant de l'experiència, diu Pensottti, és com la ficció pot alterar la realitat, això és la reacció del protagonista quan veu que se li ha atorgat aquesta condició. Pensotti explica que la inspiració de l'espectacle és similar al de La marea, en el sentit que “es tracta de subtitular la realitat”, però en aquest cas deixant més marge a la improvisació, a allò inesperat. El director argentí pretén que els escriptors “segueixen el flux natural del lloc, el transcórrer de la gent, que inventin i vagin saltant”. La manera de procedir és, primer, identificar el subjecte explicant com va vestit o destacant-ne un tret distintiu per, tot seguit, anar més enllà de la realitat física. El repte, per als escriptors, és reaccionar en funció del que veuen, fer-ho en frases curtes i mantenint un ritme d'escriptura constant, sense deixar buits excessius entre frase i frase. “Ells poden escriure el que vulguin, però també estan obligats a escriure el que veuen”, diu el director.

Explica Pensotti que la reacció del públic és diferent en funció del país, de la ciutat i fins i tot del lloc; en aquest sentit assegura que l'experiència serà interessant pel fet que és la primera vegada que es fan tres sessions consecutives –avui, a les 6 de la tarda, durant 2 hores a l'estació, i a les 12 de la nit, 1 hora més a Platea, i demà, a les 11 del matí, durant 2 hores més al mercat del Lleó–, de manera que es podrà observar el contrast entre llocs i si els escriptors s'adapten a la situació i afinen més en els textos o, a l'inrevés, una vegada perdut l'efecte de la novetat, la qualitat se'n ressent. Els escriptors no estan amagats, però ocupen un lloc discret en la localització de l'acció, de manera que una altra vegada funciona perfectament l'analogia de la càmera de vigilància.

Mentre ahir, durant les proves tècniques, Mariano Pensotti escrivia i es projectava a la pantalla la frase “El teatre que es lliura a la tècnica és perquè no confia en les seves possibilitats dramàtiques. Parlem d'un altre teatre, és clar”, Josep Maria Fonalleras i la resta d'escriptors s'ho miraven, reflexionant sobre les directrius que els acabava de donar el director argentí: “No cal fer grans frases, ens ha dit, hem d'intervenir com a notaris de la realitat, però afegint-hi l'element personal”, explicava Fonalleras. Buchaca i Casanovas s'estaran a la zona d'espera de les escales mecàniques, que sembla que en principi podrien donar una mica més de joc, mentre que Joanmiquel i Fonalleras s'instal·laran en la zona de les taquilles de l'estació. L'escriptor gironí assegurava que tenia una “sensació estranya, perquè estàs venut, en el sentit que no saps què et trobaràs”. En aquest cas i en el de Joanmiquel, que és de Medinyà, s'hi afegeix l'element local, ja que és molt possible que tots dos coneguin, amb més o menys grau de profunditat, un bon nombre de les persones que veuran en aquests llocs, una contingència que no afecta Jordi Casanovas i Marta Buchaca.