Com que l'home ha nascut per una situació limitada i només és capaç de comprendre la proximitat i la senzillesa, té sentit anunciar que la mudable fragilitat i la incertesa s'acaben. Diumenge el país quedarà suïcidat i l'agonia dels temps en què vivim, on res no s'entén ni s'explica, serà una imatge mental i convergent. De fet, com que serem morts i descansats de la ruïnosa existència quotidiana, podrem agafar-nos l'afer insòlit de viure com si fos una ficció més, posem per cas, teatral. Però, entretant, l'únic que abelleix ara és aclucar els ulls i veure de nou els bonics paisatges com jeuen a la terra. De fet són paisatges rellogats, d'un ahir irrenunciable i meravellós, imaginats per Chartier i Carrizo, els Peeping Tom.

Segons el meu parer, À louer és el millor espectacle que ha exhibit el festival Temporada Alta aquest any, no debades respon a l'enorme personalitat escènica i prestigi de la companyia belga. Ho és pel ric contingut, però encara més per la forma impecable, per la capacitat de transportar l'espectador a una nova dimensió estètica i onírica permanent, insòlita, intensificant el sentiment individual i la certesa que en aquest món estem només de pas, solets amb la nostra percepció, salvats, amb sort, pel somieig d'un univers imaginari personal i per l'inconscient que, encara bo, ens allibera. Peeping Tom treu a llum el sentiment tràgic de la vida, la idea de fugacitat, d'existència inaferrable, de ser-hi o ja no ser-hi, de la consciència humil –pels satisfets i els orgullosos, més aviat humiliant– d'una realitat efímera que passa.

À louer ho carrega tot de misteri, et deixa en un estat flotant d'intriga que insinua constantment coses, que, per alguna impotència metafísica, no són clares –més aviat surrealistes o ridícules–, ni tampoc s'expliquen, ni es desvelen. És un camí que s'endinsa en l'imaginari dels personatges, estrany i misteriós, fet de repeticions i lentitud inusuals que nosaltres seguim irremeiablement, perquè no tenim un altre remei, perquè som dins el somieig d'uns éssers que anem descobrint en un decorat més desconcertant encara. Criatures que deambulen, cauen, s'arrosseguen, juguen, parlen, salten d'un quadre des del passat, que canten, es besen i dansen en un espai voltat de cortines vellutades roges altíssimes. Podria ser el folie d'un teatre, un enorme saló burgès d'un palau, o un escenari, amb un parterre com un tauler d'escacs amb peces animades: sofàs d'una bellesa indefinida, solitàries butaques vermelles a la vora d'un piano de mitja cua, dues làmpades cremant llum, i un moblet amb tasses. Rere aquesta estètica calma es va obrint la descoberta més estremidora: una mestressa de casa seguida pel majordom coreà, un ésser mig autòmat que es balanceja increïblement i bromeja quan ningú no s'ho espera, i es desdobla amb una dualitat natural mentre ella beu cafè i passeja; gent que apareix i s'amaga, o encalça la diva Eurudike de Beul, que té oblidats fill i marit, mentre divaga sonorament descabdellant bellíssimes àries... Una atmosfera inquietant, que fa pensar en els deliris filmats de David Lynch, plena de moments sorprenents, tan irònics com opressius, silencis, repeticions i un estat d'ànim espectral que es pot palpar, feixuc. Un espectacle sobre el temps i el desassossegat ésser que l'habita, hipnòticament trasbalsador, mesurat i perfecte, d'un virtuosisme coreogràfic inoblidable, superb.