Jugar a la contra

Era molt difícil per a Roman Polanski superar l'excel·lència d'El escritor, potser una de les millors pel.lícules de la seva filmografia. Segurament per això Un déu salvatge es presenta deliberadament com una obra menor, un divertimento que serveixi perquè no l'oblidem i també per demostrar que la seva versatilitat continua intacta. Basada en la peça teatral de Yasmina Reza, coguionista de l'experiment, el film tanca en una habitació quatre personatges i deixa que, des de les profunditats de les bones maneres, aflori l'agressivitat i la irracionalitat pròpia de la condició humana, segons la sempre pessimista visió de Polanski. Les aparences enganyen, i allò que comença com un film de tesi acaba com una posada en qüestió d'aquest mateix subgènere.

Com fa Polanski per aconseguir-ho? Doncs sense moure un dit, deixant que les seves criatures evolucionin per si mateixes sota la seva mirada escrutadora i posant en evidència no només la falsedat dels personatges com a tal, sinó també tal com els ha concebut Reza. És una jugada arriscada, que molts cops no li surt bé i que deixa en l'espectador un gust agredolç, com si l'operació no acabés de quallar i allò que veiem a la pantalla fos molt més convencional del que volem pensar. Resulta fascinant, però, veure els esforços de Polanski per dirigir els actors i construir el timing per tal de trencar amb l'inevitable rerefons burgès del punt de partida i conduir-lo cap a una altra cosa. Com ja va fer a La novena puerta, i com en general succeeix en el seu cinema, el gran polonès juga contra si mateix i deixa veure les costures d'una representació sempre al límit, en els límits de la versemblança i de les bones maneres. Com els seus personatges, amaga les urpes sota els guants.