En saber la desaparició de Montserrat Figueras es constata immediatament que hem perdut un referent de la nostra cultura amb gran projecció exterior. Si bé les planes les ocupen sovint els cantants més mediàtics de la lírica o d'altres gèneres, pocs han estat presents arreu del món des de fa dècades amb una discografia extensíssima i constants actuacions al llarg de l'any com Montserrat Figueras, indissociablement unida a les iniciatives musicals que amb Jordi Savall havia anat ordint de manera pacient, però incessant, des que es van trobar, de joves, al voltant d'Ars Musicae, el grup impulsat per Enric Gispert a finals dels anys seixanta. Ha estat també una Sibil·la de referència que ha enregistrat les versions llatines, provençals i catalanes que hi ha del Cant. En la maduresa freqüentà també el gènere operístic des de Monteverdi fins al classicisme de Martin i Soler, i va enregistrar i representar al Liceu tant l'Orfeo del primer com Una cosa rara, del segon, i Il burbero di buon cuore, també de Martin i Soler, a Montpeller.

La seva impostació de veu peculiar la feia inconfusible en tots els enregistraments en què havia participat tant amb La Capella Reial com amb Hesperion XX, Le Concert des Nations i els petits grups de cambra que dirigia o promovia el seu marit, Jordi Savall, a qui ella havia qualificat com a “inspirador de vida”. Sense ser-ne potser gaire conscient, havia influït en excel·lents artistes de música tradicional o popular, com el cas de l'exquisida Eleftheria Arvanitaki, que reconeixia haver estat captivada per Montserrat Figueras quan la va sentir en concert.

Destacaríem entre la seva discografia dues gravacions no gaire allunyades en el temps. La primera, Lux feminae, editada el 2006, una iniciativa seva de recollir cançons que anaven del segle X al XVII, en homenatge “a totes les dones conegudes i desconegudes d'ahir i d'avui, que amb coratge, coneixement i amor han conviscut en societats que les han marginades, però que sempre han sabut brillar amb llum pròpia”. La segona és la seva intervenció en aquest monument a la cultura que és El regne oblidat (La tragèdia càtara), editat el 2009, que és un homenatge al país d'Oc i a la seva riquesa poètica i musical. Entre altres intervencions canta un text escrit per la Comtessa (Beatritz) de Dia que il·lustra el moment històric del divorci d'Elionor d'Aquitània de Lluis VII; també el Cant de la Sibil·la occità, un commovedor Plany per la mort de Ramon Roger Trencavèl i un sirventès contra els inquisidors, de Guilhem de Montanhagol. Ha deixat també bon heretatge: els seus dos fills Arianna i Ferran també s'han dedicat a la música.

Per recordar-la, així, una mica d'improvís, sense revisar-ne a fons la discografia, recomanaria la nana Aurtxo txikia negarrez o el villancet de Bartomeu Càrceres Soleta i Verge estich, de Lux Faemina, o bé l'esmentada cançó de la Comtessa de Dia. Tot plegat justifica sobradament el perquè de la seva distinció, juntament amb Jordi Savall, com a Artistes per la Pau per part de la Unesco el 2009, els nombrosos premis als seus discs, i la Creu de Sant Jordi que li atorgà enguany la Generalitat de Catalunya.