L'AVL revisa Llorente

Teodor Llorente (1836-1911) ha estat sempre reconegut com l'iniciador i capdavanter de la Renaixença valenciana. Una altra cosa és la valoració que al llarg de la història s'ha fet de l'aportació de la seua obra, i del moviment que va encapçalar a les lletres i cultura valencianes i, especialment, al valencianisme polític.

La seua defenestració va arribar durant el tardofranquisme i la transició democràtica. Joan Fuster, en 1962, afirmava, en referència als renaixentistes valencians, que “o bé repetien incessantment els tòpics jocfloralescos —Pàtria, Fe i Amor— en termes d'una retòrica buida i absolutament prevista, o bé cultivaven una altra mena de tòpic, el rural, reduït a la visió “localista” característica del provincialisme de València. Llorente fou un virtuós de totes dues inanitats”.

Més tard, el 1971, l'historiador i polític Alfons Cucó, sentenciava que “la ideologia de Llorente no va influir en el desenvolupament ulterior del valencianisme polític, sinó que significava —en realitat— una postura completament oposada. En tot cas, donaria com a fruit un estadi híbrid, indecís i fluctuant”.

Les cites dels dos intel·lectuals es poden trobar en el catàleg de l'exposició Teodor Llorente: patriarca de la renaixença, organitzada per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) dins dels actes commemoratius del centenari de la mort del poeta, oberta al públic ahir en el Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM).

Exemplifiquen el fet que els intel·lectuals valencians començaren a veure Llorente i la Renaixença com els elements del passat que havien frenat i obstaculitzat l'avanç i el progrés de la literatura valenciana, i que li feien pagar els deutes del valencianisme del seu temps.

L'exposició de l'AVL intenta trencar aquesta imatge. “Pretén reivindicar el seu llegat i superar els prejudicis amb què s'ha abordat l'estudi de la Renaixença”, va manifestar Antonio Ferrando, acadèmic de l'AVL i president de la comissió Any Llorente, en la presentació de la mostra.

El president en funcions de l'AVL, Manuel Pérez Saldanya, present també en l'acte, va recalcar que l'exposició respon a la “revisió” en les dues darreres dècades de l'obra i la figura de Llorente per part d'una nova generació d'investigadors sorgida al si de la Universitat de València. El comissari de l'exposició, el professor Rafael Roca n'és, precisament, un dels més destacats.

L'investigador va declarar que Llorente “és un clàssic, mai no s'ha deixat de parlar, d'ell, de lloar-lo i de criticar-lo, totes dues coses en excés”. “Ara intentem equilibrar la balança, descarregar-lo d'apreciacions desmesurades”, va afegir.

Roca també va destacar de Llorente el fet que va ser l'escriptor que “va dignificar el valencià [català] com a llengua literària, culta, d'alt nivell” i “l'iniciador de la poesia valenciana moderna”; la connexió estètica de Llorente amb el moviment romàntic de l'època a Europa i els “estrets” lligams que va mantenir amb els escriptors catalans, balears i provençals, com ara Jacint Verdaguer, Miquel Costa i Llobera i Frederic Mistral.

Sobre el perfil polític de Llorente, Roca va reafirmar el seu caràcter conservador, que va compatibilitzar amb una “sensibilitat envers el particularisme valencià”. “Propugnava un sentiment regionalista que encaixava en la unitat d'Espanya, corrent en l'època, igual al dels inicis de la Renaixença catalana”, va definir Roca, que també va remarcar la defensa per part de Llorente de la unitat de la llengua. “Pretenia dignificar l'ús literari del valencià [català], depurar la llengua de castellanismes, i va implantar un model de llengua culta”, va precisar.

L'exposició explicita la faceta de Llorente com a escriptor en català, historiador, traductor, polític –va liderar el Partit Conservador–, periodista –va fundar Las provincias– i també la seua influència en l'època.