Pepe Serra fa el gran salt al MNAC
Narcís Serra, el seu oncle, deixa la presidència del MNAC “a la vista del resultat del concurs”
Com es preveia, el director del Museu Picasso ha guanyat el concurs per dirigir el museu
Tan bon punt Maite Ocaña va deixar de ser la directora del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), l'1 de setembre passat, va començar a sonar amb insistència el nom del seu substitut: Pepe Serra (Barcelona, 1969), el director del Museu Picasso de Barcelona. El nom de Pepe Serra sonava des de molt abans que es convoqués el concurs internacional per escollir el nou capità del buc insigne de la cultura catalana, una rumorologia que ha enterbolit tot el procés, qualificat de “poc transparent” per una part del sector de la cultura. Els pronòstics es van confirmar ahir en fer-se pública la decisió del patronat del MNAC: no hi ha hagut sorpresa d'última hora i, efectivament, Pepe Serra ha estat l'elegit.
Serra va declinar ahir fer cap tipus de declaracions a la premsa i, en principi, no en farà fins que no sigui nomenat pel govern de la Generalitat. Serà ràpid, però no immediat, ja que la proposta de nomenament acordada pel patronat del MNAC –en sintonia amb la que li havia presentat el comitè d'experts del concurs– ha de ser comunicada a la Junta de Museus per a la seva aprovació definitiva. Purs tràmits.
El nomenament de Serra torna a estar esquitxat per la polèmica. Torna a estar-ho perquè ja en té experiència. Nebot del president del patronat del MNAC, Narcís Serra –que per evitar suspicàcies va absentar-se de les reunions del jurat–, Pepe Serra va ser protagonista d'una campanya de desprestigi quan va guanyar el concurs internacional per ocupar el càrrec de director del Museu Picasso, l'any 2006, curiosament per rellevar a Maite Ocaña, que poc abans havia estat designada directora del MNAC. Fa cinc anys, Serra va rebre per tots cantons pels seus vincles familiars amb l'exministre socialista i, favoritismes al marge, pel seu perfil de gestor i no d'especialista en Picasso. Però el que els seus detractors no van preveure és que el seu projecte, entusiasta i renovador, acabaria donant un gran impuls al Museu Picasso, actualment, segons l'opinió d'un bon nombre d'experts, incloses algunes eminències picassianes, un dels més ben situats en l'àmbit museístic català.
Ahir mateix també va transcendir que “a la vista del resultat del concurs” –textualment com es diu en el comunicat enviat pel museu– Narcís Serra ha comunicat al conseller de Cultura, Ferran Mascarell, la seva renúncia a la presidència del MNAC. En les properes hores, ho comunicarà formalment al president de la Generalitat. Miquel Roca Junyent, actual president dels Amics del MNAC, sona com el seu relleu.
L'aposta per Serra com a nou líder del MNAC està, doncs, envoltada de moltes paradoxes. Per uns, la seva marxa del Museu Picasso és un error estratègic perquè, s'argumenta, els seus plans per rellançar aquest equipament encara prometien molt més. I més si es té en compte que, després de reivindicar-ho amb tanta energia, fins al punt de posar el regidor de Cultura, Jaume Ciurana, entre l'espasa i la paret, l'any que ve, pels volts de l'estiu, es desencallarà el nou marc jurídic del Picasso –Serra es queixava sovint que el museu no té ni NIF propi, el seu principal llast per créixer–. Per altres, en canvi, el seu ímpetu és justament el que més necessita ara el MNAC, el primer museu català, encara molt lluny d'assolir una dimensió internacional més que justificada per les col·leccions que atresora, especialment les de romànic i gòtic.
I això és el que més han valorat d'ell els membres del comitè d'experts, format per Miquel Roca Junyent –que ha exercit el rol de president en substitució de Narcís Serra–; Maria Bolaños, directora del Museo Nacional Colegio de San Gregorio, de Valladolid; Miguel Zugaza, director del Museo del Prado; Bartomeu Marí, director del Macba; Josephine Matamoros, directora del Museu d'Art Modern de Ceret; Eduard Carbonell, exdirector del MNAC entre 1994 i 2005, i Daniel Giralt-Miracle, crític i historiador de l'art.
El veredicte de la comissió avaluadora ha estat rotund a l'hora de destacar “la capacitat de Serra de combinar les idees amb la pràctica de la gestió, presentant un cos teòric modern molt necessari per al MNAC, així com d'establir ponts de diàleg amb les institucions museístiques no només de la ciutat i del territori, sinó de caire internacional”.
Un sol estranger
Mèrits professionals a part, el procés d'elecció de Serra genera molts dubtes en el sector. Ara bé, hi ha una dada a tenir molt en compte: el comitè que ha analitzat el perfil professional i els projectes dels candidats ha pres la decisió “per unanimitat”, va emfasitzar ahir a aquest diari Bartomeu Marí. “Tots teníem molt clar que Serra era el millor candidat. El MNAC ha d'afrontar una nova època, un nou lideratge en el sistema de la cultura i l'art, i el millor per impulsar-la és Serra. Ningú no ha de tenir dubtes sobre el procés, ha sigut cent per cent seriós i transparent.”
Una altra cosa és constatar que, de nou, els concursos per renovar la direcció dels museus catalans no acaben sent atractius per als grans especialistes internacionals. Dels disset candidats que s'han presentat al concurs del MNAC (deu homes i set dones), dotze procedeixen de Catalunya, quatre de la resta de l'Estat espanyol i un de l'estranger. Segons fonts pròximes al jurat del concurs consultades per aquest mitjà, la raó principal d'aquesta absència radical de candidats estrangers és la retribució econòmica: “El sou és tan baix que no el fa interessant per a la gent de fora.”
Twitter es va omplir ahir de comentaris, alguns de molt durs, sobre el funcionament del concurs del MNAC. El primer a opinar, algunes hores abans que es redactés el comunicat del patronat, va ser Pere Izquierdo, exdirector del Museu d'Arqueologia de Catalunya. S'hi va acarnissar així: “Fa sis anys que vaig dir als amics que Narcís Serra col·locaria el nebot de director del MNAC. Ja ho ha fet.”
El gran repte
Serra assumeix el càrrec de director d'un museu amb més de 800.000 visitants (el 2010; el 2009 superava el milió) i uns 19 milions de pressupost (el d'aquest any; el de l'any passat pujava als 22 milions). Un dels principals reptes que haurà d'abordar és el dels límits cronològics del MNAC i del Macba, un vell debat que a Ocaña li va costar la continuïtat al capdavant del museu, ja que les seves intencions no coincidien amb les del conseller de Cultura. Ocaña volia fer arribar el MNAC fins als anys seixanta, amb la irrupció de l'art conceptual, però Mascarell té més afinitats amb el projecte de museu que defensa Bartomeu Marí: un MNAC que assumeixi el discurs de la història de l'art català fins a l'actualitat per donar via lliure al Macba per seguir experimentant amb l'art internacional.
Tot sembla bastant dat i beneït, si es té en compte que en més d'una ocasió Narcís Serra ha insistit que “l'art de Catalunya ha d'estar al MNAC”. Una altra cosa és com fer-ho –els buits per explicar el relat de l'art del segle XX són múltiples i clamorosos, però els pressupostos cada cop més minsos– i també on, perquè la superfície del museu ja no dóna per a més –una possibilitat que s'estudia és ocupar els palaus Victòria Eugènia i Alfons XIII de la Fira de Barcelona.
Es busquen directors
El MNAC ja té director, però ara és el Museu Picasso el que ha deixat de tenir-ne. I no és l'únic equipament cultural de pes que s'ha quedat sense cap en el procés de reordenament que estan duent a terme les administracions públiques. Fa uns dies va transcendir que Josep Ramoneda deixarà de ser director del Centre de Cultura Contemporània (CCCB) l'1 de gener. I ara també ha caigut la directora de la Biblioteca de Catalunya, Dolors Lamarca (més informació a la pàgina 44).
Tres directors que cal buscar. Per concurs o a dit? Ahir mateix, l'Ajuntament de Barcelona va anunciar que en breu iniciarà els tràmits per convocar un concurs internacional per escollir la nova direcció del Museu Picasso. També ahir, els treballadors del CCCB es van manifestar en un breu comunicat: “Demanem que el relleu en el càrrec de director general del CCCB es produeixi mitjançant un concurs públic de selecció obert i transparent que garanteixi un projecte de qualitat per al centre, tal com recomana la guia de bones pràctiques de l'Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya.” Dit queda.
