Un fillus de anima és una filiació electiva, basada en la voluntat, i per a la cultura sarda té un valor igual o a vegades fins i tot superior al de la sang. L'escriptora Michela Murgia (Cabras, Sardenya, 1972) ho sap prou bé perquè també és una fill'e anima, com la Maria Listru, la nena que és entregada per la mare biològica a una altra dona d'ofici pertorbador perquè en tingui cura, a la novel·la L'acabadora (Proa). Murgia, que ahir va participar en una trobada amb els lectors catalans a Sarrià, convidada pel Servei de Biblioteques, no entenia com encara mai ningú no hagués explicat la “meravella” que entranya una relació d'aquesta mena, que contradiu la imatge inamovible i estanca de “la família tradicional mononuclear”. “Als pobles petits, com el meu, ser fill d'algú és ser-ho també de tot el veïnat, d'aquí que la figura de l'acabadora hi encaixi amb naturalitat: acompanyar els agonitzats cap a la mort és també un rol col·lectiu, no individual”, explicava l'escriptora, que veu el personatge de Bonaria Urrai, aquesta modista que brinda la mort, com “una figura sense culpa”. És per aquest motiu que no considera pertinent que es presenti la seva novel·la, on vida i mort són reialmes perfectament definits, com una paràbola sobre el suïcidi assistit: “L'eutanàsia és un problema que no té a veure ni amb la vida ni amb la mort, sinó amb l'entremig, amb la prolongació artificial de la vida, un fenomen recent que demana respostes ètiques noves”. Desinhibida i profundament emotiva alhora, Murgia va acabar descalçant-se i seient a terra durant la conversa, i, jugant amb la sabata, va plorar agraïda quan van llegir-li un fragment de L'acabadora en català, amb el mateix sentiment amb què va emocionar-se recordant el primer dol de la seva vida: la mort d'un dels personatges del clàssic juvenil El nois del carrer de Pál, de l'hongarès Ferenc Molnár. “La mare prou que em deia que deixés de plorar, que ningú no s'havia mort de veritat, però jo sentia que sí, que se m'havia mort algú al cor”, va estremir-se, colpejant-se el pit i recordant una frase del seu filòsof preferit, Albus Dumbledore, el mestre de Harry Potter, segons el qual el fet que una cosa existeixi només al pensament, no vol dir que no sigui real. D'aquí que Murgia subscrigui que “és l'imaginari, el que produeix veritat”, i per tant, que “qui pretengui fer alguna revolució per força haurà de fer tractes amb la ficció”. De l'acabadora mateixa, no hi ha cap testimoni escrit, cap referència històrica documentada, i en canvi és una figura ben present entre els sards, “una veritat en el no-dit”.

No es considera una autora afortunada, d'aquelles que escriuen en un rapte; per ella, sempre és dificultós i lent, “excavant, tallant”. De fet, va necessitar tres anys per enllestir el seu llibre, preocupada per donar-hi cabuda als sobreentesos, els secrets, les mirades. “A Sardenya, el dialecte que més es parla és el silenci”, va informar, i això significa que “cada paraula ha de tenir la potència de tot un món, i si no és així, val més no dir-la”. Aquest poder dipositat en el llenguatge és molt propi dels sards, per als quals explicitar massa el sentit de les coses és quasi una ofensa, una manera de posar en dubte la seva intel·ligència. Una tal consciència del poder de les paraules li ha creat més d'un problema amb les traduccions de la novel·la. La lluita més àrdua va tenir-la amb els editors alemany, poc familiaritzats amb les subtilitats, i amb els anglesos, poc avesats a confrontar-se amb la diversitat, que pretenien traduir el títol per The mercy killer, alguna cosa així com “L'assassina pietosa”, proposta que ella va rebutjar frontalment. Murgia accepta que al llibre emergeix un món ple de dones, però amb matisos: “Són els homes, els que decideixen, però després han d'acudir a les dones perquè els expliquin les decisions que han pres: l'acció és d'ells, però elles són les portadores de sentit”.