Què és ser jove?

Cada generació necessita els seus propis canals d'expressió, espais que s'obrin a la novetat amb alegria i que s'acomodin
fàcilment a discursos contracorrent. I, darrerament, els grans teatres s'han esforçat per obrir una porteta dirigida als que són
més desconeguts, per ara,
però representen el futur.

Ser jove és estimar el risc, despreocupar-se de les comoditats, no tenir un lloc fix assignat. Per tant, quan una entitat de prestigi obre les portes a un d'aquests artistes sense un nom que el precedeixi, s'embarca en una aventura al nivell del creador que li permet beure de la seva energia. Aquest és un vampirisme necessari per fer madurar l'escena local i per trobar el pols de la nova generació, que és qui durà la veu cantant durant un temps. Però hi ha molts artistes, la majoria, que continuen amb aquests atributs de voluble inestabilitat tota la vida, sobretot quan no aconsegueixen un espai que els aculli entre l'ampli marge que hi ha de la creació a l'exhibició, i acaben sent uns eterns desconeguts per a la major part del públic. Eterna joventut! Qui la vol?

Les subvencions que es van instaurar en la dècada dels anys vuitanta van permetre l'assentament més o menys còmode de les companyies que existien fins al dia d'avui: són els mateixos artistes que, majoritàriament, trobem a la modesta cartellera teatral d'ara mateix. Però, i els joves? Alguns es van associar fa uns mesos a la plataforma Crim (Creadors Independents en Moviment) per intentar pal·liar els efectes de l'escassetat i el taponament dels circuits, i del 8 a l'11 de desembre es presentaran conjuntament per segona vegada, a l'Antic Teatre. Però les seves mancances i necessitats no divergeixen gaire de les dels seus companys europeus, i per això es va instaurar Modul-dance amb l'ajut econòmic de la Unió Europea: un projecte col·laboratiu de quatre anys iniciat el 2010 entre 19 cases de la dansa europees de 15 països diferents amb la intenció d'obrir al públic 50 coreògrafs novells, i el Mercat de les Flors n'és el gestor. Els mateixos dies que la valenciana Christine Cloux i les barcelonines Sau-Ching Wong i Paloma Muñoz actuaven dins la nit d'emergents del Festival Dansat, que havia canviat les seves dates habituals per la falta de concreció pressupostària fins ben entrat l'any, un petit festival al Mercat de les Flors donava a conèixer tres dels artistes seleccionats fins ara per les cases de la dansa europees; definitivament era una setmana per refrescar els aires dels teatres. Però va ser una llàstima que tan poca gent gaudís de la intel·ligència brossiana de Perrine Valli. La tercera peça en la seva trajectòria, Je pense comme une fille enlève sa robe, va esclatar d'intimitat a la petita sala Pina Bausch, amb dues dones dibuixant línies i estrelles de llum que tergiversaven els estereotips plàstics provinents dels cabarets de striptease i prostíbuls en un poema multisensorial. Tampoc no hi havia gaire públic en les altres dues peces del primer Modul-dance: Island of no memories, de Kaori Ito, que jugava amb els mots mimètics i onomatopeics japonesos per embolicar-se en una història de personatges sense memòria però que mantenen els instints corporals, i Tabernacle, un quadre místic contemporani de Fearghus O'Conchuir que parla del paper de l'Església en la societat irlandesa, amb la devoció personificada en un ballarí cobert de tatuatges i un pírcing
a la punta més sensible.

Molt a dir per a poques
orelles. Només esperem que
no es cansin de cridar.