Picassià fins al final

Se'l veia incòmode. Seriós, cap cot, semblava que les mans li fessin nosa i la seva mirada es perdia al fons de l'auditori. I això que tot el que sentia eren elogis i, el que més el deuria inquietar, els periodistes es van contenir moltíssim en les preguntes. Una pregunta sí que era amb segones, però la va contestar sense por: “Algú li va demanar que es presentés al concurs del MNAC?” “No.”

Ahir no era el dia per parlar del nomenament immediat de Pepe Serra com a nou director del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i encara menys dels dubtes que el sector de la cultura té sobre el procés que ha culminat en la seva elecció. Ahir no tocava perquè el protagonista era Picasso. El Museu Picasso? Picasso a seques. Però l'actualitat mana, i alguna cosa, per petita que fos, s'esperava que digués Serra respecte al seu gran salt al, com va exclamar ell mateix, “museu més important de Catalunya”.

I què va dir? Doncs que assumeix “un repte increïblement estimulant” i que espera estar a l'altura de les expectatives i no decebre els que han apostat per ell. No va dir res més. Bé, sí, també va dir que, fins que no sigui nomenat pel govern –cosa que podria passar abans de Nadal–, té altres coses en què pensar. En què? En el Museu Picasso, és clar. “Vull disfrutar fins l'últim segon d'aquest museu. No és gens fàcil marxar d'aquí, hi ha un equip fantàstic.” Va emfasitzar que farà tot el possible perquè el traspàs sigui d'allò més tranquil –“la programació dels pròxims dos anys està garantida”– i està cent per cent convençut que la persona que el rellevi serà escollida “en un concurs ben fet”. El regidor de Cultura, Jaume Ciurana, creu que a final de gener el Picasso ja podria tenir nou director. Aviat es convocarà el concurs internacional per trobar-lo.

Ahir era un dia per parlar de Picasso, sobretot de Picasso. Es va presentar l'últim projecte expositiu amb Serra com a director del museu, Picasso 1936. Empremtes d'una exposició (avui ja estarà oberta al públic). Una mostra marca de la casa, o més ben dit, marca Pepe Serra. Potser més i tot perquè, com va subratllar ell mateix, es tracta de l'exposició “més arriscada” que s'ha fet mai al museu del carrer Montcada. És una mostra descaradament experimental que reconstrueix l'exposició de Picasso que el 1936 va impulsar l'ADLAN (Amics de l'Art Nou) a la Sala Esteva de Barcelona i s'erigeix en tota una declaració d'intencions de la filosofia del nou Centre de Coneixement i Recerca del museu, que des del febrer passat ocupa un edifici de nova planta annexionat al conjunt històric dels palaus. Un centre molt ambiciós, qualificat com “la màquina de pensar del museu”, que haurà de ser una peça clau del projecte del futur director del Picasso.

Picasso 1936. Empremtes d'una exposició és, sens dubte, una aposta molt radical i irradia tot de noves possibilitats per gestar exposicions basades exclusivament en documents. De fet, i com avisa la comissària, Sílvia Domènech, “no és una exposició amb documents sinó de documents”, i s'ha fet tot i més per fer atractiva la història que s'hi vol explicar.

Sense ni una sola obra original de Picasso i amb la complicitat de les noves tecnologies, la mostra, multimèdia i interactiva, evoca i invoca un esdeveniment que va ser del tot impactant a la Barcelona del 36: per primer cop, van lluir en una sala de la ciutat les obres més avantguardistes de Picasso. El geni malagueny no va viatjar a Barcelona per inaugurar la mostra; el seu ambaixador va ser el poeta Paul Éluard, que va oferir fins a quatre conferències. L'exposició es va traslladar després a Bilbao i a Madrid. Picasso, que no exposava a Barcelona des del 1912, llavors a la Sala Dalmau, no tornaria a reaparèixer a la capital catalana fins a final dels cinquanta, a la Sala Gaspar.