Hi ha dues possibilitats d'enfrontament amb la darrera pel·lícula de Cronenberg. La primera seria veure-la com la quinta essència del seu estil, el foc que s'amaga sota el gel, rere una posada en escena geomètrica i d'enquadraments esmolats com una espasa. L'altra consistiria a trobar un cert academicisme en aquest film d'època que recrea les relacions entre Freud i Jung fins a la Primera Guerra Mundial, amb la figura torbadora de Sabine Spielrein com a eix al voltant del qual giren tota classe d'excessos, intel·lectuals i físics.

Cronenberg, és clar, es fa seva la història i efectua el retrat d'un seguit de trobades tempestuoses en què afloren els seus temes predilectes: el cos com a ens estrany al seu mateix propietari, el sexe reprimit i mostrat com una explosió que pot fer tremolar els lligams socials, el desig d'anar sempre més enllà de tot... Però la conjunció entre el seu univers i l'obligatorietat de sotmetre's a certes convencions del cinema històric produeix imatges estranyes, alhora distanciades i tenses, com si existís un pacte entre el món de Cronenberg i el gènere en què es mou, fet inèdit a la seva filmografia.

Sembla com si la tensió de les seves millors pel·lícules –d'Inseparables a Una història de violència– s'esvaís en part en contacte amb el guió de Christopher Hampton, molt més tradicional i polit. I davant d'algunes escenes no saps si es tracta de la reproducció de diàlegs brillants o d'una conversa que ens pot dur a indrets molt més inquietants. Sigui com sigui, Un método peligroso és una obra que molesta i desconcerta, una de les missions principals del cinema.