Després de Nicholas Ray, tot i que posteriorment també s'han ocupat del tema Coppola, Lucas i Spielberg, potser no hi ha cap cineasta nord-americà que hagi fet tanta atenció a la fragilitat de l'adolescència com Gust van Sant. Podria afegir-s'hi que també en fa a la seva bellesa. En tot cas, aquesta atenció pot observar-se en films com ara Elephant, Paranoid Park i fins i tot Last days, si considerem que el seu protagonista, una mena de rèplica de Kurt Cobain, no ha abandonat l'adolescència. La fragilitat dels adolescents de Van Sant no ho és només en relació amb els adults i el seu món, sinó que també, i fins sobretot, pel que fa a ells mateixos en la mesura que poden ser víctimes de la seva desesperació, del nihilisme, d'una pulsió destructiva i autodestructiva. Tots els seus adolescents s'enfronten d'una manera o altra a la mort. També és el cas dels protagonistes de Restless: un noi que ha perdut els seus pares en un accident, al qual va sobreviure, i una noia malalta de càncer en procés terminal. L'ombra de la mort i la presència dels morts apareix des del començament del film, quan els joves es coneixen en un enterrament, i va estenent-se a través de cementiris, el fantasma d'un japonès kamikaze en la Segona Guerra Mundial i la celebració d'una nit de Halloween. I, evidentment, es fa present amb el dol del noi i la consciència de la noia de la seva malaltia incurable. Però, en aquesta ocasió, Gus van Sant també enfronta els adolescents a l'experiència de l'amor, viscut intensament en contra de la mort. D'aquí, a través de l'amor, la felicitat es revela tan poderosa com fugaç en aquesta pel·lícula fràgil, delicada, sensible i emotiva.