La veu de Lluís Soler defensa tant personatges de telenovel·la com comèdies contemporànies, drames clàssics i, també, de manera rotunda, la veu dels poetes. Dijous estrena a l'Archipel de Perpinyà una versió de Canigó, que posteriorment representarà en el Temporada Alta (Salt, 10 de desembre) i el TNC (del 14 al 26 de desembre). Ho fa acompanyat del músic Eduard Iniesta, que es defineix com a “home de notes i de cordes” amb una partitura còmplice “que no emprenyi gaire l'espectador”. Soler interpreta el que podria ser l'últim actor que recita el Canigó de Verdaguer. Ho fa esperonat per unes notes que li fan revenir a la memòria els passatges, conscient que ja mai més ningú recordarà aquest vers èpic.

L'Archipel, dirigit per Domènec Reixach; el Temporada Alta, de Salvador Sunyer, i el TNC, dirigit per Sergi Belbel, són coproductors del projecte. Ho són convençuts que la feina de Soler és molt valuosa per recuperar i aproximar el vers al públic català. Dels prop de quatre mil versos del poema original, s'ha quedat amb un miler que permet a l'espectador seguir la trama i que no traeix les diferents formes mètriques amb què Verdaguer va voler construir el poema per dotar-lo d'un ritme per si sol. Efectivament, comenta Iniesta, “no li cal” la música, ja que té una àmplia gamma de colors.

Antonio Calvo és el director d'aquest nou treball dramatúrgic. Ja havia treballat amb Soler a El comte Arnau, de Maragall (2005); a ...Ens hi ha portat la paraula, Vinyoli (2009), i a l'Odissea, traduïda per Carles Riba i amb una nova adaptació de Marc Rosich (2010), també musicada per Iniesta. Calvo remarca que el compromís de Soler amb la llengua i la literatura catalanes no és només perquè les estima, “sinó que també les cuida fins a l'extrem”.

Tot i que estava prevista la participació de Perejaume en l'espai escènic, finalment se'n va haver de retirar perquè tenia massa compromisos artístics. L'espai escènic continua sent l'original: una austera posada en escena d'aquesta mena de conte que navega entre el que és terrenal i el que és més màgic de les fades. I la música (com els instruments) d'Iniesta no fa sinó reforçar aquests mons contraposats. No hi ha cap mirada biogràfica a Verdaguer, un personatge atractiu pels seus canvis de posició social de l'època. I és que Canigó, per sobre de Verdaguer, és un poema popular que té valor per si sol, diu Antonio Calvo. Ara, gairebé 125 anys després, Soler el reprèn i aconsegueix transmetre'l i fer-lo més atractiu a tot el públic contemporani.