Novel·la
Xavier Serrahima
Dins la trinxera
La part que ens toca retrata amb una cruesa corprenedora la degradació progressiva dels soldats a les trinxeres durant la Primera Guerra Mundial, immersos involuntàriament en un pou de depravació, patiment físic i misèria moral. Bussejant en l'oceà més tèrbol dels instints humans i servint-se d'un llenguatge alliberat de convencions, desconsiderat, fins i tot groller, que li confereix una força i una vivacitat especial, Manning assoleix una pregona –gairebé insofrible– versemblança.
El joc de la guerra
Esdevinguts peons prescindibles del macabre i implacable joc de la guerra, sotmesos a la insostenible tensió que els suposa saber que a cada instant allò que els separa del no-res definitiu depèn tan sols del més imprevisible dels atzars, Bourne –protagonista principal i àlter ego de l'autor– i els seus malaurats companys es veuran obligats a conviure amb el més desassossegant i infernal dels malsons. Aquest els situa permanentment al caire del delicat i primíssim abisme que separa la raó de la follia. Malgrat l'innegable valor humà d'alguna de les converses al campament, de ressonàncies dostoievskianes, entenem que el que confereix més força narrativa i uns aires imperibles de modernitat a la novel·la són les escenes pròpiament bèl·liques. I ho fa sobretot a partir del 12è capítol –quan la tensió es decuplica en saber que les autoritats militars han prohibit terminantment “aturar-se per assistir els ferits”– i amb més raó encara als capítols finals, que ens ofereixen pàgines tan magnífiques com inoblidables, que quasi gosaríem dir-ne antològiques.
