Anna Halczak

Obsessió per conservar

Tadeusz Kantor, conscient del caràcter efímer i en gran mesura intangible de la seva obra escènica, sempre va demostrar un interès gairebé obsessiu per la conservació –per tots els mitjans i en tots els suports a l'abast– dels testimonis del procés de creació dels seus espectacles: quaderns de direcció, croquis, figurins, projectes escenogràfics, fotografies, filmacions d'assajos i de representacions; això, a banda dels inconfusibles objectes escènics, elevats a la categoria d'obres d'art (com la Màquina aneantisòria i l'Invent del senyor Daguerre), com també els originals manuscrits i mecanoscrits dels seus textos teòrics, redactats a Polònia i arreu del món, durant les gires de la companyia, en cambres d'hotel, aeroports o autocars, i sovint no passats a net: tot un desgavell de documents i objectes heterogenis que, a partir del 1986, Kantor va decidir aplegar en un centre de documentació que ell mateix va anomenar Cricoteka (de Cricot, el nom de la companyia, i kartoteka, que vol dir fitxer, en polonès), l'organització del qual va encomanar a la seva estreta col·laboradora, Halczak, en qui l'artista tenia dipositada una confiança absoluta.

Al llarg dels anys 80, especialment durant les gires del Teatre Cricot 2, Tadeusz Kantor va anar produint una col·lecció de dibuixos, pastels i aquarel·les, aplegats en l'anomenat Diari de viatge, cap a tres-cents treballs que complementen, per una via paral·lela, la seva producció artística dels darrers deu anys. Aquests treballs, identificats per una A majúscula, els va dedicar justament a Anna Halczak, a qui Kantor en va confiar la custòdia, i també la de les Notes de viatge i els Comentaris íntims (les impressions personals –però també formulacions de caràcter conceptual i teòric–, consignades durant les gires de la companyia).

A més a més, Halczak va ser la font d'inspiració d'una colla de quadres de Kantor, pertanyents a la sèrie Més enllà no hi ha res, de final dels anys 80, període fecundíssim de la seva producció en què, en el transcurs de quatre anys (del 1987 al 1990), Kantor reprèn l'activitat com a artista plàstic, desenvolupa diversos tallers escènics i produeix dos espectacles del Teatre Cricot 2, Mai més ja no tornaré aquí i Avui és el meu aniversari (aquest darrer, estrenat pòstumament, al gener del 1991, al Théatre Garonne de Tolosa).

Després de la mort de Kantor i fins a la fi de la dècada dels 1990, Halczak es va veure involucrada en les tensions que es van produir tant en el si de la Cricoteka com entre aquesta institució i els hereus de l'obra de l'artista. Va ser, justament, en aquells anys incerts, el 1998 i el 1999 quan, amenaçada de perdre el càrrec d'arxivera de la Cricoteka, hi vaig tenir més tracte. Va ser en relació amb la producció de l'exposició Motius espanyols en l'obra de Tadeusz Kantor (presentada al Museu Nacional de Cracòvia, el 2000), que va aplegar nombroses obres –propietat de Halczak– del Diari de viatge, com també la sèrie Catedrals de Barcelona. Quasi-objectes.

Anna Halczak va endurar aquells moments difícils amb gran dignitat, amb la discreció i l'elegància que sempre la van caracteritzar; i, finalment, es va mantenir al front de l'arxiu de la Cricoteka, per la seva vàlua professional i pel compromís irrenunciable amb el llegat de Kantor, al qual va dedicar tota la vida professional.

Futur immediat

Actualment la Cricoteka s'enfronta, sense Anna Halczak, al repte de multiplicar-se per ella mateixa en les seves instal·lacions noves, el complex que aplegarà en una única seu el llegat de Tadeusz Kantor; un projecte que Kantor a penes va somiar i que, vint anys després de la seva mort, serà possible gràcies a la tenacitat dels responsables i amics de la Cricoteka, i gràcies al compromís de les institucions de Cracòvia, que hi veuen un reclam que contribuirà a desenvolupar l'atractiu turístic de la regió. És un projecte, però, que sobretot contesta la pregunta de si l'obra de Kantor té sentit després de Kantor, una pregunta que el 1990, amb el decés de l'artista, es feia molta gent de teatre que havia assistit als seus espectacles i que n'havia experimentat el gran poder emotiu: avui, una generació nova de kantorians (a casa nostra, Fernando Bravo i Isabel Tejada) que, per edat, no han pogut viure els espectacles del Teatre Cricot 2, se senten fascinats per l'obra i l'ideari artístic de Kantor –fidelment conservats a la Cricoteka–, els redimensionen, els reinterpreten i donen lloc a lectures noves i interessants del llegat del creador polonès, que en confirmen l'actualitat i capacitat de pervivència.

A l'escena final de Mai més ja no tornaré aquí (1988), Anna Halczak hi apareixia portant un impecable frac negre i un clac del mateix color, per supervisar el Darrer Embalatge, l'embolcallament per un vel negre dels personatges i els requisits de l'espectacle en una massa compacta i uniforme. Amb la seva mort sobtada i prematura, hom diria que Anna Halczak s'ha embolcallat ella mateixa en una darrera volta d'aquell vel, amb la resta de l'equipatge kantorià. Amb el seu traspàs s'esvaneix no solament la memòria històrica de la companyia llegendària del Teatre Cricot 2; també s'esvaneix un concepte de fer art, insurgent, arriscat i convençut: doble salt mortal, cada vespre, sense xarxa. A guisa de comiat i d'homenatge, penso que s'escau reproduir uns versos d'El retorn d'Odisseu, de Wyspianski (text posat en escena per Kantor, el 1944, a Cracòvia sota l'ocupació alemanya, amb la companyia del clandestí Teatre Independent, precursor del Teatre Cricot 2), uns versos que Kantor recuperava, i que ell mateix va dir al cap de quaranta-quatre anys, a Mai més ja no tornaré aquí: “Res, res fora meu; res, res davant meu. Ningú no torna viu al país de la seva joventut. Duies la pàtria al cor, avui la duus en el desig. Avui te n'enyores solament: d'una ombra, d'una ombra t'enyores. La barca és plena d'homes! Acaba de salpar. És la barca dels morts! Allà, allà és Itaca! Allà és la meva pàtria, la fi de totes les coses!” En record d'Anna Halczak o, simplement, A.