Ara ve Nadal...

Diu la dita: “A qui pessebre fa, no li manca pa.” Tal com està el panorama val més confiar en les dites populars, perquè els economistes han fallat més que una escopeta de fira, des de fa mesos i mesos. Tanmateix, a l'Ajuntament de Barcelona, fer el pessebre, el de la plaça Sant Jaume, li deu suposar un mal de cap considerable.

No hi ha any que no creï polèmica i aquest primer pessebre del nou consistori no és una excepció. Aquest Nadal ha tocat una recreació amb aires romànics que, si bé beu de fonts clàssiques, l'esguerra en intentar fer-se tridimensional. Ens diuen que “el disseny artístic del pessebre ha volgut retre homenatge a l'art català”. Ja amb la frase veiem que alguna cosa no rutlla. Que vol dir disseny artístic? I això d'un homenatge a l'art? Es confon historicisme i tradició. No calen més homenatges que a la tradició pessebrista.

Però, com dèiem, no és el primer any, ni serà l'últim, que el pessebre consistorial no agrada ni convenç. Al marge d'alguns encerts esporàdics, el gran problema és intentar innovar en un fet tan tradicional. Hi ha coses que no necessiten innovació. És com fer torrons de kiwi, escolti, que no cal. Els de Xixona, els de pedra i el de crema són prou bons. I si vostè és diabètic mengi un poquet menys però no els compri amb sacarines, que són un horror.

Som partidaris de la innovació però no en coses que no la necessiten, i les tradicions són interessants precisament perquè ens connecten amb el nostre passat, amb la nostra història, a molts amb la nostra infantesa, fins i tot amb una passat idíl·lic que no hem viscut però que frisem per recrear.

El pessebre té una llarguíssima tradició al nostre país des que sant Francesc d'Assís la va introduir en un dels seus viatges a Barcelona. A l'església de Betlem, s'hi fa una exposició cada any i ja en van vuitanta-cinc. N'hi ha de molt bonics i d'altres de menys aconseguits però a ningú se li acut fer un pessebre amb els pastorets amb biquini. En la reiteració hi ha la gràcia, precisament. No calen caganers de la Shakira, de Guardiola o de Fernando Alonso, no calen.

Els canvis que han tingut les tradicions al llarg de la seva història es van introduint de mica en mica i acostumen a obeir al sentit comú, no a la fantasia de cap creador. Potser podem pensar que és un pensament molt conservador però en realitat és conservacionista, que no és ni de bon tros el mateix.

Volem conservar els boscos, les carreteres petites i el camp agrícola. Volem conservar les dites, les rondalles, les llegendes i les tradicions, no com a patrimoni petri i immòbil però sí amb el respecte i la cura que mereixen. Si no acabarem portant els nens als grans magatzems en comptes de fer cagar el tió i ells mateixos faran de Reis, que ja no seran Mags.

“Ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia Pepa li'n darem un tall.” Doncs no patim per fer un plat original aquest Nadal. Fem un bon pollastre de pagès, un bon caldo, sopa de galets i pilota. I per Sant Esteve, canalons, que així aprofitem les sobres. Ningú està obligat a seguir les tradicions, només faltaria, però, si us plau, en els gestos públics sobre icones de la nostra història cultural siguem poc creatius, siguem simplement respectuosos. Més val passar-se de rancis que de moderns. Un suro enfarinat sempre té la dignitat que li ha donat el temps, els records, la nostàlgia.

Senyor alcalde, vol vostè fer un bon pessebre l'any que ve? Aquí té una fórmula infal·lible en un senzill poema de Ricard Bonmatí: “Muntanyes de suro, figures de fang, casetes de duro, campanes ding-dang. A dins una cova hi ha gent que no es mou, un nen sense roba, l'estufa és un bou. Un riu fet de plata, hi ha ànecs nedant, darrere una mata hi ha un home cagant. La neu és farina, el cel cel·lofana, la mare una nina i el Déu un infant.” I llestos.

Bon Nadal a tothom!