Cal dir d'entrada, una vegada més, que l'Auditori de La Mercè de Girona és un dels llocs més desagraïts per veure teatre. Les condicions, acústiques, i de visió, són pèssimes. Passa, però, que aquest no va ser el principal problema de La Bella Dorment del Bosc, en versió familiar, que hi va presentar diumenge passat la companyia Projecte Galilei. Una primera versió d'aquest espectacle va néixer fa un parell de temporades a redós del Mercat de les Flors de Barcelona, amb l'objectiu confessat pels autors, Josep Galindo i Pablo Ley, que “els adults poguessin entendre el conte”. Era un somni de cent anys, el somni del segle XX, la història del segle que acabem de deixar enrere, que la companyia ha volgut explicar ara als nens i nenes “sense provocar-los malsons”. Els músics i la ballarina estan a un bon nivell, però Xisco Segura, el príncep narrador, té uns quants problemes de dicció, que s'accentuen amb l'amplificació i la consegüent reverberació que procura l'inefable espai –i en ocasions fins i tot la velocitat amb què és dit el text–, de manera que el públic es queda in albis en força moments de l'espectacle. El problema bàsic, però, està en la dramatúrgia, totalment inadequada. L'intent de barrejar el conte amb la història, sense cap sedàs, no aconsegueix reeixir. La barreja de la fada dolenta, la letargia d'Aurora i la capacitat de lluita del príncep en el seu viatge a través de la història de la centúria, amb la primera i segona guerres mundials, els desequilibris socials que van permetre Hitler –al qual fan present pronunciant un discurs que recull l'essència del nazisme– accedir al poder, la guerra freda, el Maig del 68 i la bomba atòmica d'Hiroshima, acabant amb el desfici consumista, és d'una densitat insalvable per a la mainada, a la qual únicament els queda el recurs visual de la dansa, i resulta tediós per al públic adult. Un marrec molt castís en va fer una síntesi perfecta de tot plegat en sortir de l'auditori gironí: “¡No he entendío ná!”