Tradició que mira cap al futur
Miró o Picasso? Picasso.
Un poeta? Salvador Espriu.
Un músic? Bach.
Trïi un segle El XX.
La seva obra d'art més estimada? Una petita Maternitat, de Togores, del 1923, comprada pel meu pare.
Una peça que mai es vendria? La mateixa.
Quina ciutat representa més l'art? Florència.
L'art ha d'estar subvencionat? El contemporani, sí.
Per què la gent ha de comprar art? Per engrandir la
seva vida.
Com seria el món sense art? Molt pobre i molt sord.
Malgrat que sigui un tòpic constatar-ho, a la sala Parés la tradició li sobra per totes bandes. És la primera galeria que es va fundar a l'Estat espanyol i una les deu sales comercials d'art més antigues del món encara en funcionament. Aquesta dada rècord ens obliga a fer una mica d'història. En el mateix local del bell mig del carrer Petritxol, el 1844 Joan Parés va obrir una botiga de marcs i gravats, que el 1877 el seu fill va convertir en galeria d'art. En ella han exposat artistes de la talla de Casas, Picasso, Nonell, Rusiñol, Martí Alsina, Manolo Hugué, Togores i Manuel Capdevila. A finals dels anys 20 Salvador Dalí va participar en els seus Salons de Tardor i hi va pronunciar una conferència programàtica. Ja feia anys que la sala havia passat a mans de la família Maragall. Encara hi està.
Enmig de l'olor de xocolata dels comerços propers i sobrevivint a la implacable pressió del turisme, la Parés és encara cita de molts barcelonins passejadors que, sigui per curiositat, ànsia de coneixement o intenció compradora, passen per la seva règia porta. Sens dubte, aquesta és la galeria amb més visitants de la ciutat: 50.000 anuals.
Joan Anton Maragall (fill de Joan Antoni Maragall, que va fer de galerista durant 70 anys!) regenta aquesta veterana sala, així com també la galeria Trama, fundada el 1991 amb la intenció de donar pas als llenguatges més contemporanis. Estar al capdavant d'un establiment que ha vist tanta història és tota una responsabilitat. “Significa gaudir molt de la feina i sentir-me molt compromès amb el que faig. Gaudir perquè un dirigeix una galeria amb un prestigi i una història tan grans, que t'ajuda molt a tirar endavant projectes ambiciosos”, assegura Maragall.
Pel galerista és també un privilegi el tracte amb els artistes: “Compartir aquesta aventura amb uns interlocutors que t'aporten tant en l'aspecte humà i intel·lectual és molt gratificant.” També oberta els diumenges al matí, el flux constant de públic a la galeria “comporta servituds” i també tenir molt en compte que la galeria ha d'estar preparada per acollir “un públic més ampli de l'habitual de galeries”.
Maragall es troba com peix a l'aigua treballant en el món de la cultura perquè va mamar de ben petit, dins del nucli familiar, l'amor per l'art i la música. Quan li va caler triar, va decidir estudiar ciències empresarials però també filosofia. “Quan tenia 22 anys li vaig rotundament al meu pare que no volia continuar el negoci familiar. Semblava que ideològicament no m'esqueia. Sóc de la generació del Maig del 68...”, explica, murri, sense perdre el seu tarannà de senyor de Barcelona.
Deu anys després, però, el seu pare li va començar a demanar col·laboracions concretes. Ell havia estat gerent de l'Associació de la Premsa i del Col·legi de Periodistes però a poc a poc el cuc de l'art el va anar atrapant i finalment va decidir quedar-se a la Parés. El seu pare, malgrat que el fill havia cedit, el va advertir: “No ho facis perquè patiràs molt.” Ho sabia però ara està convençut que ha valgut la pena.
La Parés i la Trama no han deixat de ser mai fidels a la seva forta tradició vinculada a la figuració i al realisme, fins i tot mostrant artistes ben actuals com Perico Pastor, els germans Moscardó, Jordi Fulla, Miguel Rasero o el contundent Julio Vaquero. La Trama, que fa uns mesos que s'ha traslladat a la planta superior del local de la Parés, és un espai “més obert amb un component de prospecció i uns continguts que, sense ser radicals, estiguin dins del que poden anomenar tendències contemporànies”. Una i altra galeria es complementen i a la vegada funcionen com a vasos comunicants dels mateixos artistes. Pel que fa a l'activitat econòmica, més del 50 per cent correspon a clients de fora de l'Estat espanyol. “No m'entristeix, és que és així com ens hem situat.”