El maig del 2007, després de fer-ne l'estrena al Trapezi de Reus, Blaï Mateu va presentar al Teatre Municipal de Girona un solo, Ï, que el director de Temporada Alta, Salvador Sunyer, amb bon criteri, ha decidit recuperar en aquesta edició després de coproduir el meravellós espectacle Le sort du dedans, de Baro d'Evel Cirk Cie., la companyia de Mateu i Camille Decourtye. Fa quatre anys va ser descoratjador assistir a una funció en què no hi havia ni mitja platea del Municipal plena. Dijous el Teatre de Salt era absolutament ple per assistir a la funció que Blaï Mateu va oferir d'aquest espectacle imprescindible que es representarà del 22 de desembre al 8 de gener al Teatre Lliure de Barcelona.

La manca de limitacions, l'absència de cotilles, la llibertat gens ofensiva del pallasso permeten tractar un tema dramàtic com l'exili, el de mig milió de republicans espanyols i catalans que el 1939 van anar a parar als mal anomenats camps de refugiats –Argelers, Ribesaltes o Sant Cebrià– fugint de l'exèrcit franquista, introduint-hi un humor ingenu, naïf i a vegades molt revelador, en un espectacle que no està exempt d'una dura lectura crítica envers l'acollida dispensada als exiliats pels nostres veïns.

L'escenari és buit a la part central, amb tot d'andròmines –sacs, un minitramp, un ventilador gegant i una tela plàstica gegant penjada al fons– pels voltants. Fa acte de presència Ï, combatent republicà, pentinat talment com Buster Keaton, un referent. La pintura embruta el plàstic; la vermella, el pes dels moviments d'esquerra i anarquistes, i la negra, que s'hi contraposa, és la foscor del franquisme, i, amb tot aquest bagatge, amb aquest pes, que Ï durà literalment a l'esquena, afrontarà l'exili, les penúries del camí, les fuetades de la tramuntana als camps improvisats en platges que ara són indrets turístics sense memòria. “La frontera és un punt de suspensió”, etziba el pallasso. La frontera ho va ser aleshores, un punt de suspensió. La vida dels exiliats va quedar en suspens uns dies mentre esperaven que l'Estat francès els autoritzés l'entrada al país, on s'havia de fer realitat l'ideal de llibertat, i va ser aleshores que l'esperança es va tornar en decepció i patiment. Un munt de recursos, magníficament combinats, serveixen per explicar la història: la il·luminació, l'ambient sonor, la música creada in situ pel mateix pallasso gràcies a l'ús intel·ligent de la tecnologia o les projeccions –l'última, en què mostra la platja d'Argelers contraposant passat i present, és d'una contundència esblaimant– sobre pantalles aparentment improvisades, tot plegat executat amb la precisió dels virtuosos.